Publicitat
Publicitat

Tot just les primeres onades

Si la primera batalla política després d'unes eleccions és establir un mapa de guanyadors i perdedors més enllà del que estableixen els mateixos resultats, la segona consisteix a dificultar el procés de constitució de govern. En el primer cas, cada força política es reubica en una posició no estrictament avalada pel nombres d'escons obtinguts, sinó pel seu valor de canvi. Només així s'entenen maniobres tan matusseres com que un partit amb nou diputats de 135 gosi demanar la dimissió del guanyador de les eleccions sense sentir-se ridícul. O que el més gran perdedor de les eleccions, en termes relatius, i des de l'esquerra, proposi un govern de concentració que inclogui la dreta-dreta i prescindeixi del líder del partit guanyador. Res de tot això és seriós, però està destinat a fer trontollar el projecte vencedor, que passa per un govern amb el suport de 71 diputats, és a dir, amb majoria absoluta.

ARA, PERÒ, JA ESTEM a la segona batalla. Ara es tracta, tant des de les oposicions polítiques com des de les comandades per altres poders -econòmics, mediàtics i, no caldria dir-ho, pels estatals-, de fer difícil l'acord de govern. Res de nou sota el sol, perquè encara podem recordar els esforços inútils del primer govern després dels 23 anys de Jordi Pujol per ser conegut com l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres o Pacte del Tinell, i del segon, que, buscant un nom més efectiu, va ser anomenat oficialment Entesa Nacional pel Progrés. Res a fer: ni l'un ni l'altre no van reeixir i mai van poder deixar de ser el govern tripartit, una denominació que n'accentuava la fragmentació i feblesa. Així passaran a la història i, sobretot, a la Viquipèdia. Vull dir que és inútil lamentar aquestes guerres, que, per bé que són retòriques, tenen efectes notables sobre la mateixa realitat.

FA MÉS DE QUINZE ANYS ho vaig intentar explicar en un llibre, Política de paper (La Campana, 1995), en el qual analitzava deu batalles polítiques lluitades més a les pàgines dels diaris que no pas als consells de govern o als Parlaments. Són guerres, per dir-ho així, de guerrilla , en què no es planta cara obertament ni en un camp de batalla formal, sinó que es desenvolupen atacant per sorpresa, en ràtzies ràpides i minant la moral de l'adversari. I si fins al 1995 els miquelets de la política només disposaven de la premsa convencional, ara tenen les xarxes socials, que s'han incorporat amb tota la seva força al guerrejar polític. Fins i tot el periodisme cita les piulades -gens innocents- dels responsables polítics com a font informativa! En definitiva, es tractava -i es tracta- de dramatitzar retòricament la realitat política per influenciar-hi a favor d'interessos que no s'han presentat a les eleccions i no tenen diputats... o que en tenen, però afeblits.

ARA MATEIX, CIU I ERC estan jugant una partida complexa, arriscada i de molta responsabilitat. I ho han de fer amb tot d'interessos contraris que els sacsegen el tauler perquè els tremoli el pols a l'hora d'arribar a acords. No me n'escandalitzo pas perquè sempre ha estat així, encara que vénen ganes d'analitzar-ho amb atenció i poder explicar quins són aquests interessos que, sota la lletania "és necessari un govern estable", es dediquen a desestabilitzar-ne els progressos. Potser perquè m'ho miro sense tenir informació de primera mà, però confesso que no sé veure per enlloc la raó del clima de drama que s'ha aconseguit estendre aquests dies. ERC i CiU han progressat de manera exemplar en els terrenys a priori més complicats, i s'entretindran una mica més en la qüestió més emblemàtica dels detalls de la consulta, per a la qual, no en tinc cap dubte, trobaran una fórmula satisfactòria.

MALES NOTÍCIES, doncs, per als que volen fer pagar a Oriol Junqueras l'impressionant avenç en escons i, sobretot, per als que voldrien castigar Artur Mas per la seva gosadia d'haver permès que el país iniciés el seu camí cap a la sobirania sense haver-los demanat un permís que, d'altra banda, mai no li haurien donat. Sí, amics, ja hem salpat, i que ningú no es maregi: això només són les primeres onades.

PUBLICITAT
PUBLICITAT