Cal matar el pare
BarcelonaLars Norén és un poeta suec que ha triomfat amb unes obres de teatre que mostren, amb un llenguatge fred i despullat de literatura, el fracàs d’una societat que no sap gestionar les emocions i és incapaç d’aclarir-se amb els seus sentiments. Un teatre que es relaciona amb Strindberg i clarament influenciat per la psicoanàlisi d’arrel freudiana. A Barcelona hem pogut conèixer l’aspror, l’amargor i el pessimisme de Norén al voltant de les relacions familiars en una societat aparentment feliç en obres de petit format molt ben resoltes a la Sala Atrium (20 de novembre), al Versus (Kyla) i a la Sala Beckett (Dimonis).
El coratge de matar planteja un conflicte universal i permanent, sovintejat pel teatre i la literatura i, fins i tot, sèries de televisió com Ray Donovan. El pare és un home vell i malalt, terriblement egoista i d’una sexualitat exacerbada, com ell mateix explica i finalment exemplificarà. L’Eric, el fill, és, com va ser el pare, un cambrer sense ambicions, desestructurat emocionalment i amb greus problemes sexuals. La relació dels dos homes és de les de ni amb tu ni sense tu perquè hi ha una mútua dependència -i en el cas del pare, interessada-. La presència d’un dona que voreja la prostitució i amb la qual l’Eric té una estranya relació serà el detonant perquè esclati la larvada violència. El coratge de matar és un text punyent, salvatge i viu que respira violència i sexe i al qual no li convenen, al meu entendre, ni afegits ni efectismes com els que usa Magda Puyo en una posada en escena pesant, amb un críptic simbolisme visual i un final poc clar, atropellat, en l’escena cabdal. Magnífic Manel Barceló, amb una gamma de matisos lluny de la crispació permanent, gairebé histèrica, de Nao Albet.
‘El coratge de matar’
TNC, 6 d’octubre
