Publicitat
Publicitat

‘The civil wars’: de psiquiatres i l’enfonsament d’Europa

Què ens en vol dir Milo Rau amb la idea que han aconseguit la pau interior perquè tenen fe i cap por a morir?

No tenim dubtes sobre l’interès humà i la força colpidora de les biografies de Karim Bel Kacem, Sébastien Foucault, Johan Leysen i Sara de Bosschere, tres actors i una actriu que en una sessió de teatre documental despullen les més o menys pertorbadores relacions amb els seus pares com si fossin al divan d’un psiquiatra. Tampoc en tenim sobre la qualitat dels intèrprets per apropar-nos les seves vides sense dramatismes ni afectacions i, per això, amb una cruesa esfereïdora que pren enorme relleu en el cas del fill d’immigrants marroquins, Karim Bel Kacem. Els relats, alternats i dividits en cinc capítols, mostren una encertada ordenació perquè els records més punyents, que apunten a la fallida del patriarcat, es barregin amb unes relaxants anècdotes de bon humor i una mica de reflexió metateatral. Una altra cosa és assumir que The civil wars és un retrat metafòric d’Europa a través de quatre ciutadans, com sosté el director suís Milo Rau, de qui podem recordar l’esplèndid espectacle sobre la guerra de Ruanda, Hate radio, teatralment per sobre d’aquesta nova creació.

Entenem que ni el títol ni el contingut responen a les intencions del director d’una forma clara i entenedora. Queda, això sí, una mirada tenyida de pessimisme sobre la realitat europea, que al nostre entendre xoca amb la capacitat dels biografiats per adreçar les seves vides, i una visió apocalíptica del futur del continent amb data fixa d’enfonsament (2070) per motius relacionats amb el canvi climàtic. En realitat, però, el gruix de la proposta gira sobre la història dels pares i la seva aniquilació. El que més ens desconcerta és la resposta al fenomen de la radicalització de joves que marxen a Síria a lluitar amb l’EI, tema que semblava que havia d’articular la proposta i que a la fi obre i tanca la funció amb el relat d’un cas real a Bèlgica. Què ens en vol dir Milo Rau amb la idea que han aconseguit la pau interior perquè tenen fe i cap por a morir? ¿La fe és el que manca a Europa? ¿No hi ha futur sense algun déu?