Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Una nit clara i tranquil·la, tot recordant Gato Pérez

Sisa. Feia una nit clara i tranquil·la i els convidats van arribar i van omplir tota la casa. Heus aquí Manel Joseph i la Plateria, els Manolos i Carles Sala, Rafaelito Salazar i Dani Txarnego, Emilio Dos Manos Ruiz i Quino Bejar, Narcís Vidal, Pere Gómez i Siscu Carbonell. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum perquè el Casino de la Floresta és casa vostra si és que hi ha cases d’algú. Sisa no va cantar. Però hi era. També hi van assistir Pasqual Maragall, Rafael Moll, Carles Flavià i tants d’altres que nits clares i tranquil·les de fa uns anys van reunir-se en aquesta mena d’atri muntanyenc per escoltar les rumbes de Gato Pérez. Els nens jugaven, els grans ballaven...

25 anys. Feia una nit clara i tranquil·la... i, sí, hi faltava algú. El rei de la rumba, l’estimat Gato Pérez, a qui els congregats recordaven quan fa 25 anys de la seva prematura mort. Va ser una nit cent per cent rumbera amb un públic entregat que es deixava acaronar per temes com Sabor de barrio, La rumba de Barcelona i Todos los gatos son pardos. Amics del Gato. Vilatans de tota la vida que volien recordar no tant el músic com les vetllades que havien viscut en aquest evocador indret.

La Floresta EnCanta’. La vetllada va ser obra i gràcia de Montserrat Carvajal. Una periodista i activista cultural convertida en promotora i que a més ha rodat el documental La Floresta EnCanta evocant els anys en què la Floresta va ser copat pels amics del vell Zeleste. Un migmetratge que es va projectar abans i després del concert. Un documental històric amb testimonis de qui va viure aquells moments, molt efervescents per a tots però no tan feliços per a tothom. Un temps en què el Casino de la Floresta, inaugurat per Lluís Companys, va ser punt de trobada de la música del moment. En aquest testimoni visual Sisa ho diu molt clar: “Haurem de tornar aquí i després sortir tots volant, o com a mínim levitant”. Galàctics a la fi.

No va sortir el sol. Els nous temps van reconvertir aquella mena d’ateneu hippy i anarcodrogata en un centre cívic rehabilitat amb la funcionalitat que sembla que se’ls exigeix i conseqüentment enderrocant la història. Però el pati d’inevitable vocació escènica amb el seu doble passadís amb llotges de festa major no el van ni pintar. Va ser una nit clara, tranquil·la i emotiva, tot i que no va sortir el sol.