Que sí, que és cultura

Després de rebre algunes crítiques que coincidien a retreure a l’actual temporada de Catalunya Ràdio un excés d’atenció als esports (singularment al futbol), coincidint amb una creixent desatenció per la cultura, el director de l’emissora, Saül Gordillo, es va asseure a contemplar la graella de programació de la qual és responsable i va veure que tot era bo. I no tan sols això, sinó que, a més, tot era cultura. I d’aleshores ençà, Catalunya Ràdio obsequia els seus oients -entre els quals em compto- amb unes falques que ens assabenten que, a l’emissora que sintonitzem, tot, però tot, és cultura. Des dels anuncis de torrons fins als efectes sonors dels espais d’humor, des del logotip de l’emissora fins a l’uniforme del guàrdia de l’entrada, a Catalunya Ràdio tot és cultura. Perquè la cultura és com l’amor, que com diu la cançó és a l’aire, i no dins els llibrots polsegosos d’uns quants que mai troben res bé. I és cert que segons l’antropologia, amb Lévi-Strauss al capdavant, la cultura és sinònim de comunicació (i res més comunicatiu que la ràdio). De fet, Lévi-Strauss es basava en Saussure per buscar una explicació de la cultura a partir del concepte d’estructura, i va descobrir així que la cultura s’organitza en unitats mínimes que després es combinen en unitats més grans per formar significats més simples o més complexos. Vist així, podem concloure que tota activitat humana és cultura o és susceptible de ser llegida o interpretada com a fet cultural.

Inclòs el futbol, per descomptat, que és on volíem anar a parar. Prudent, a les seves falques, que ens instrueixen sobre si tal cosa és cultura i tal altra també ho és, l’emissora ha omès amb cura la forta càrrega cultural dels esports. Humilment em jugaria un pèsol que els encantaria emetre una falca que proclamés, ben clar i català, que el futbol és cultura, però que no gosen fer-ho per por que als culturetes no ens agafi una passa de mixomatosi, i aleshores ves quin compromís, per a un servidor públic com ell, veure’s acusat de cultureticidi en massa. Però que no pateixi. Fins el més obscur lector dels textos gnòstics és capaç de comprendre que cada gargall que els jugadors escupen graciosament damunt la gespa és una petita explosió d’alta poesia, i no tan sols això: des de l’antiguitat clàssica els esports, i més modernament el futbol, han estat motiu d’embadaliment i inspiració per a escultors, pintors, escriptors, músics, arquitectes o cineastes, i el llistat d’obres d’art degudes als esports, o relacionades amb ells, no ens l’acabaríem mai. De manera que sí, sí. Cridin-ho ben fort als quatre vents, que totes i tots les i els culturetes i culturetes de la Catalunya en procés li farem els cors i fins i tot l’onada: el futbol és cultura! Veuran que bé que es queden i que no es produeix cap moviment sísmic. Llàstima, això sí, que em sembla molt que aquesta no era la qüestió que les crítiques formulades a Catalunya Ràdio pretenien posar a debat.