Publicitat
Publicitat

La mandra

La finestra està ajustada. Un fil de claror que ve del jardí bull tallant la penombra. Brunzeix un borinot novell i extraviat en el sol

Carmen Laforet

La mandra, aquesta pèrfida seductora que ens ve a temptar cada dia i que veiem habitualment com una amenaça, esdevé a l’estiu una companya agradable. Deixar-se arrossegar per la mandra és, probablement, l’essència de l’esperit vacacional. No hi ha cap raó prou poderosa que ens impedeixi allargar la migdiada. Poder cedir a la indolència sense sentir-se culpable. Si ens costa obrir els ulls perquè les parpelles pesen, doncs ens quedem una estona a les fosques. Si ens fa la impressió que no reunirem les forces necessàries per aixecar-nos del sofà, doncs ens hi quedem. Si hem trobat el lloc ideal, en aquesta hamaca penjada entre dos fajos, que es balanceja suaument mentre contemplem el sol travessant les branques horitzontals, doncs no hi ha res que ens obligui a moure’ns. La mandra se’ns apareix com una noia nua, que s’ha anat traient els vestits que l’enlletgeixen: no és apatia, ni desídia, ni deixadesa, és el dolce far niente, que diuen els italians. S’ha llevat del damunt les connotacions negatives i ha adquirit aquest adjectiu que la fa dolça.

El retrat de la mandra, per a mi, és una cambra en penombra, la persiana mig abaixada (trenta-set horitzons rectes i prims, que va dir en Ferrater), un ventilador que remou l’aire i, de tant en tant, fa ballar lleugerament la punta del llençol que cau des del llit fins a terra. A l’altra banda de la persiana s’hi intueixen ombres verdes i una calor sufocant que, a mesura que passin les hores, anirà cedint. Potser fins i tot acabarà aixecant-se un airet fresc que entrarà per les escletxes i ens acaronarà les cames.

Els artistes han retratat la mandra des de fa segles. I sembla que, en general, és més fàcil associar-la a les dones. No vull ser malpensada: potser una dona mandrosa resulta més sensual que un home. Potser és per això. I ho és si pensem en el quadre de Ramon Casas La mandra, amb aquella dona morena, vestida de blanc i ajaguda de bocaterrosa damunt dels llençols clars. Darrere seu, un porticó obert reflecteix un sol d’estiu.

Aquest estiu deixem-nos seduir per la mandra, permetem-nos omplir les hores d’activitats no productives, fem-la petar, juguem al parxís, fem punt de creu i, de tant en tant, donem-nos permís per avorrir-nos, per rumiar la mostra, enfonsem-nos en la nyonya, fem ús de la gandula, fem el manta, fem l’amor tantes vegades com ens vingui de gust. ¿En aquests temps de trasbals i de neguit, que de tot arreu ens arriba la mateix consigna -cal ser prudents, tenir seny, cuidar-se, protegir-se...-, no podríem, per uns dies, afluixar una mica, cedir una mica de terreny als plaers de la vida? Ja vindrà l’inici de curs, amb les seves cotilles i les seves rutines, amb les renúncies obligades i l’esforç continuat. Ens queden uns dies abans que el setembre ens retorni a la realitat. I després, ja ho sabeu: d’aquí quatre dies... Nadal.