Publicitat
Publicitat

Idees excèntriques per salvar l’olimpisme

Coincidint amb els Jocs, Barcelona podria recuperar la idea de l’Olimpíada Popular i convidar altres ciutats a fer el mateix

Ja han començat els Jocs Olímpics de Rio, aquest esdeveniment que, per les vicissituds que l’afecten, sembla una caricatura grotesca de si mateix. La corrupció, que corca el tronc mateix del moviment olímpic; la qüestió dels atletes russos; el rebuig dels mateixos brasilers, fruit de la tensió social en un país governat per les esquerres i teòricament emergent; l’alarma terrorista en una reunió internacional suposadament fundada sobre els valors de la treva, la germanor i la igualtat... El rei dels grans esdeveniments ensenya unes vergonyes llastimoses. Dotat per l’antiguitat clàssica d’un potencial simbòlic únic en el pla de la cultura de la pau, apareix avui als ulls del món com una baluerna a la deriva i impossible de salvar.

En les tristes circumstàncies actuals, a Rio l’esperit olímpic només s’hi personarà de manera fortuïta, per exemple (i és d’esperar que passi, en una cita tan plena de nyaps) si s’hi desencadena una epidèmia d’aquells episodis en què en honor d’un equip o d’un atleta es fa sonar un himne nacional equivocat. Són pífies que ens fan riure, però en les quals intuïm també una veritat accidental, perquè desdramatitzen el fet nacional i posen de manifest de manera sobtada i reveladora que, en el fons, tots som iguals. Seria un recordatori irònic dels valors olímpics d’universalisme i fraternitat entre pobles, una catarsi saludable que garantiria a Rio un lloc en la història internacionalista dels Jocs.

El rei dels grans esdeveniments ensenya unes vergonyes llastimoses

L’altra esperança del moviment olímpic, molt més certa i seriosa, és Barcelona. O ho podria ser. I no em refereixo a l’estudi d’Ara Data que situa els Jocs de 1992 com els segons més cars de la història, sinó a la possibilitat que la ciutat, coincidint o no amb l’esdeveniment oficial previst cada quatre anys, recuperés la idea de l’Olimpíada Popular, i convidés (per què no) altres ciutats a fer el mateix.

Com es va recordar a bastament el mes passat, l’Olimpíada Popular són els Jocs alternatius que Barcelona va organitzar fa vuitanta anys per respondre al fet que el COI, desoint protestes d’arreu del món, no va voler prendre a l’Alemanya nazi l’organització de la cita olímpica del 1936. L’inici de la Guerra Civil va malbaratar l’excel·lent idea d’un certamen esportiu que estava obert a equips no estatals i que havia de fer de Barcelona un referent de la solidaritat entre les nacions. Avui, malgrat la pervivència de les dues Espanyes, l’amenaça d’unes terceres eleccions i les incomptables crides a suspendre l’autonomia catalana i entrar per la Diagonal, no sembla que cap impediment històric hagi de venir a obstaculitzar el projecte altra vegada. Al contrari: comptaríem amb els avantatges de l’experiència organitzativa i del boom que viu l’esport aficionat. En tot cas, s’imposa fer una cosa o altra; els Jocs tenen un potencial simbòlic i moral que el món necessita més que mai, i que és una tragèdia -grega- desaprofitar.