Publicitat
Publicitat

Ens agrada quan t’enfades, Suárez

Just un any després del títol de Lliga de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou, el Barça guanyava la Lliga al Vicente Calderón i tancava el cercle. Fa un any Luis Suárez s’acomiadava d’Anfield sense saber encara si seria blaugrana. I un any després, al Calderón, Suárez va viure el partit des de la graderia, perquè Luis Enrique no va voler córrer cap risc i el va deixar fora de la convocatòria, ja que el davanter havia tingut molèsties contra el Bayern i no arribava del tot fi al duel. Suárez s’havia fet un fart de pencar aquesta setmana i, volant cap a Madrid, confiava poder ser titular. Sense pensar en la final de Copa ni en Berlín, sense pensar en res més que no fos el pròxim partit. Així ha construït el seu èxit aquest Barça. Lluitant cada pilota com si fos l’última. Pensant que cada partit era una final. Només a la segona part contra el Bayern els jugadors es van relaxar una mica. La resta de partits des de la famosa derrota a Anoeta han sigut rock’n’roll.

Suárez va acabar amb cara de nen emprenyat fent voltes pels túnels del Calderón un cop li van dir que no es vestiria de curt. L’uruguaià, que només havia guanyat abans una lliga a Europa, amb l’Ajax, volia ser sobre la gespa, volia guanyar el títol suant. Una declaració d’intencions d’un home que és pura acció i que s’ha acabat convertint en un dels factors clau d’aquesta plantilla. Un cop Suárez va agafar el ritme i va començar a crear automatismes amb Messi i Neymar, el Barça va explotar. L’inici de la ratxa golejadora de l’uruguaià va coincidir amb els millors partits del Barça. I sense ell la màgia ofensiva s’ha pansit una mica. Al segon temps contra el Bayern, en atac, el Barça no va existir. Al Calderón tot l’equip va posar-s’hi, però l’atac va ser menys constant que els dies que juga Suárez, un corcó que fa enfadar els rivals amb el seu joc físic, baixant pilotes, fixant centrals i desmentint el tòpic que parla de golejadors egoistes.

Suárez emprenya els rivals i s’emprenya com una mona quan no juga. Al camp de l’Eibar, quan el van substituir, va marxar fent rebequeries. I quan va saber que no jugaria el partit clau contra els homes de Simeone, no es va poder estar de mostrar-se enfadat. Donant cops als murs, jugant amb una ampolla i fent ganyotes. Com les feia Messi quan no va poder jugar la final de la Champions el 2006. Com fa Neymar quan el canvien. Part de l’èxit d’aquest Barça s’ha bastit gràcies a les emprenyades dels jugadors. Els han estimulat. Ja ens agrada.