Publicitat
Publicitat

La prova del cotó fluix d’ICV

ONADES. Iniciativa per Catalunya (ICV) va néixer d’un lífting del vell comunisme, i per tant sap molt bé que ni les coses, ni els noms, ni les idees no duren per sempre. En els últims temps, els hereus de Rafael Ribó i Joan Saura han hagut de fer front a un triple vendaval que els hauria pogut posar potes enlaire: la crisi de l’esquerra tradicional, l’embat sobiranista i la irrupció de l’anomenada nova política. I continuen vius, tot i que de cara a les eleccions municipals han hagut de renunciar a les pròpies sigles i entendre’s amb Ada Colau i els nouvinguts de Podem. Una decisió com aquesta no és fàcil de prendre, i estic segur que Joan Herrera en dóna la culpa a la seva presència en el Pacte pel Dret a Decidir; massa debat sobiranista en temps de retallades. Per això després del 9-N se’n va distancar de manera tan explícita i fins i tot amb un cert despit. Però el plet polític català continua obert i rebrotarà quan arribi el moment; la realitat és tossuda. Iniciativa necessita una proposta sobre el futur polític del país. Si no, es veurà eclipsada pels nois de Pablo Iglesias i el seu discurs del patriotisme social, hel·lenista i antigermànic.

PROPOSTES. Justament ahir els ecosocialistes van celebrar una convenció política a Sabadell en què, entre altres papers, es va aprovar una proposta que planteja per a Catalunya una fórmula política nova: un estat sobirà lliurement integrat a Espanya. Es tracta d’una filigrana semàntica, producte d’un esforç suprem de síntesi, imprescindible en un partit amb un electorat tan híbrid. La nova aposta, cal admetre-ho, dóna molta teca als escèptics: es planteja com una solució sui generis, que exigeix la sobirania prèvia de Catalunya però aspira a l’acord amb unes institucions espanyoles poc o gens inclinades a la reforma de l’Estat. Malgrat tot, la proposta aprovada ahir suposa un canvi substancial per a un partit que fins ara ho fiava tot a la reforma federal de l’estat de les autonomies. Heus aquí una prova més del sacseig que ha suposat, en els últims anys, l’eclosió del sobiranisme.

CONVICCIÓ. Però el que mesurarà l’èxit o el fracàs d’aquesta aposta estratègica d’ICV serà la convicció dels seus dirigents. Si això de l’estat sobirà lliurement integrat a Espanya és un pur nominalisme, com l’etiqueta confederal d’Unió Democràtica, més val no entretenir-s’hi; si és una transacció pensada per tancar la discussió al calaix dels mals endreços, ICV continuarà tenint problemes greus de marca en la pròxima tardor electoral. Perquè les eleccions del 27-S potser no seran tan plebiscitàries com voldrien Mas i Junqueras, però qui no hi vulgui abordar la qüestió de la independència patirà molt per fer-se sentir. L’única manera amb què ICV pot evitar això és sortir del pla teòric, integrar la proposta en el seu programa electoral (o en el de Podem, si s’hi presenten junts). I, sobretot, ha de ser capaç de buscar punts comuns entre el seu horitzó nacional i el de la resta de formacions sobiranistes, incloent-hi les de la teòrica casta, sense deixar-se distreure per la cridòria dels més puristes. En cas contrari, ens estaran abocant a una innecessària pèrdua de temps.