Publicitat
Publicitat

El toro per les banyes

LA POR. Estem empantanegats en un debat procedimental. Una discussió sobre com afrontar el debat català, i no pas sobre on ens porta. Que l’autodeterminació sigui un concepte majoritàriament assumit a Catalunya no és una conquesta menor, venint d’on venim; però hem d’acceptar que sovint parlem del dret a decidir per no parlar de què volem decidir. Perquè és justament el fet de decidir, d’optar per un sí o per un no, el que realment fa por, el que realment pot esberlar majories i situar els principals partits en la tessitura de mirar-se al mirall. El debat polític a Catalunya és tan prim, les velles receptes estan tan caducades, que les actituds han substituït les idees. La nova política és més sexi que la vella, però busca majories vaporoses que s’identifiquin amb un tarannà, més que no pas amb un objectiu. El dret a decidir és un tarannà, i la independència és un objectiu. Per això En Comú Podem i el seu entorn abracen l’un i s’esmunyen de l’altre.

LA DECISIÓ. Ja podem anar debatent si el 9-N ens vincula o no; si el full de ruta ha prescrit, o si cal un referèndum unilateral. Hem de posar les cartes sobre la taula. Encara que l’independentisme tingui una majoria legítima al Parlament, no podrem avançar si el partit que ha guanyat les últimes eleccions, i que governa a l’Ajuntament de Barcelona, no sap quin estatus polític vol per a Catalunya. ¿Algú troba normal que, després de les mobilitzacions dels últims quatre anys, de la fallida del model autonòmic, una opció que aspira a governar-nos no tingui clar -o no gosi dir-ho- si hem de ser un estat independent o no? Aquesta indefinició no deixa de ser un acte de tacticisme, i només es justifica per la por a perdre vots d’un cantó o de l’altre. La frivolitat de supeditar el futur de Catalunya a la conjuntura política (independència amb CDC, no interessa; si el nou país és d’esquerres, parlem-ne; però si a Espanya guanya Podem, aleshores no, etcètera) ens condemna a una provisionalitat crònica. El vell bipartidisme -CiU i PSC- ha assumit el cost d’encarar el debat de la independència, i n’ha pagat les conseqüències en termes electorals. Quan ho farà ECP?

EL DEBAT. El futur consens català no ha de pivotar sobre el com (el referèndum) sinó sobre el què. La majoria del país, la que creu que Catalunya és una nació amb dret a la sobirania, ha de seure i parlar de com s’imagina el futur. Aleshores sabrem si hi ha una majoria sòlida, i a l’entorn de quina idea. No cal ser gaire llest per preveure que el cavall de batalla serà la relació amb Espanya. Un percentatge gens menyspreable de l’electorat (que en bona part vota ECP) acceptaria de bon grat una república catalana, si els llaços polítics, econòmics i emocionals amb Espanya fossin redefinits, i no pas destruïts. Si sobrevisqués una fórmula bilateral, no subordinada i cooperativa dins del paraigua comú de la UE. No és la meva opció, però debatre-la no m’escandalitza. Debatem el que calgui, abans que mantenir-nos en l’actual indefinició, tan paralitzant, tan estèril.