Publicitat
Publicitat

Nelsinho i el secret més ben guardat

No obriràs aquesta maleta fins que hagin passat cinquanta anys de la meva mort. Així ho va explicitar el Nelsinho al seu fill gran, poc abans de dir “No trobo la postura” i tancar els ulls per sempre, al llit de casa. Quan el carter del barri de Saúde va ser mort i enterrat, els seus tres fills van debatre sobre què havien de fer amb l’última voluntat del pare, que, als seixanta-set anys, els havia deixat una moto atrotinada, quatre rals al banc i aquella vella maleta tancada amb dues corretges. “D’aquí cinquanta anys ves a saber on serem nosaltres”, va dir el germà gran, adonant-se que el 2014 era molt més enllà del que es podia imaginar. El petit, que era pastat al Nelsinho, va mantenir que, tot i que se’n moria de ganes, no podien fallar al seu pare. No s’ho perdonarien mai. El mitjà, que estava a mitja carrera de dret gràcies a unes beques municipals, va argumentar que si naps i que si cols i, després d’embolicar-se en discussions massa tècniques, va concloure que paraula acceptada era paraula sagrada. Per dos vots a un, i una discussió que es va arrossegar durant mesos, va guanyar deixar la maleta tancada a l’armari i mirar de no pensar-hi gaire més. Malgrat no veure-la, durant els primers anys, cada vegada que els hereus del carter de la zona portuària de Rio de Janeiro es trobaven per a una celebració familiar -cada cop més esporàdiques-, no hi havia dia que no especulessin sobre el contingut del bagul. A vegades somiaven que hi hauria bitllets, altres ocasions pensaven si no serien les pertinences de la mare, que havia desaparegut quan ells eren molt petits. Un altre any especulaven que potser el seu pare havia robat alguna cosa i volia esperar que prescrigués el delicte. Potser eren petites joies, perquè no recordaven que la maleta pesés gaire.

El 17 de novembre del 2014, el dia que feia cinquanta anys que el Nelsinho no va trobar la postura, el fill petit, que havia envellit amb el mateix nas espantat del pare, va procedir a l’obertura de la maleta. Ho va voler fer tot sol. Ni dona, ni fills, ni nets. El seus dos germans s’havien quedat pel camí -un infart i un accident- sense haver arribat a desvelar el secret. El Nelsinho Jr. va treure les corretges, va obrir la maleta a poc a poc i, a dins, hi va trobar centenars de cartes. Sobres amb adreça, remitent i segell que havien quedat per repartir. Eren cartes que mai van arribar al seu destinatari. Tancades com estaven, era evident que el seu pare no va arribar a llegir-les mai. Per què ho feia, aleshores, si no era per tafaneria? Només per fotre? El Nelsinho Jr. va trigar mesos a llegir-ho tot per intentar buscar-hi una pista, un denominador comú. Res. Cartes d’amor. Factures. Receptes de cuina. Missives de pares a filles. De dones a marits. De marits a amants. Alguns tractes de negocis. Gairebé totes escrites a mà, a ploma majoritàriament. I un segell del Japó que potser era, de totes les cartes, la que havia arribat de més lluny. Aleshores va tornar a posar tots els sobres cap per amunt i se’n va adonar. En aquelles tres-centes quaranta-set cartes no hi havia dos segells iguals. Passats cinquanta anys, la col·lecció havia adquirit un cert valor gens menyspreable.