Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

De gol psicològic en gol psicològic

Andrés Iniesta encara no s'havia estrenat com a golejador aquesta temporada. I va triar el millor moment. Quan el Barça més el necessitava va penetrar a l'àrea del Celtic i després d'una doble paret al primer toc amb Messi i Xavi el jugador que se sent tan català com de Fuentealbilla, el futbolista que no empal·lideix ni quan un enze li diu comediant, va marcar el gol de l'empat. Es jugava el minut 45 de la primera part i va ser allò que en diuen un gol psicològic. Així ho ha perpetuat el llenguatge radiofònic, tan avesat a crear i difondre expressions tòpiques. Certament, un gol just abans del descans, si té incidència en el repartiment de punts, té un vessant afeblidor per a qui el rep després d'haver-se estat defensant amb dents i ungles durant tota la primera part i és un reconfortant moral per a qui es pensava que arribaria al vestidor amb desavantatge.

El Barça, al descans, ja havia fet la feina més important i podia encarar una segona part per continuar desgastant i cansant la rocosa i atapeïda defensa escocesa. Però si un gol a l'últim minut de la primera part és un gol psicològic, com n'hauríem de dir del gol de la victòria a l'últim minut del temps afegit? Mentalment és un cop definitiu per a qui el rep. I, des que va començar la temporada, han acabat claudicant, a última hora, l'Osasuna, el Granada, el Sevilla, l'Spartak i el Celtic. No és casualitat. Ho demostra que, en els últims anys, el Barça marca la majoria de gols en l'últim quart d'hora del partit. La paciència del Barça, el joc de toc i de moure la defensa rival (el que Michael Robinson sempre diu que els rivals persegueixen ombres durant 90 minuts) fan que, cap al final, ja no puguin dir fava.

Com més cansament, més possibilitats de deixar espais, de no concentrar-se o de no poder fer l'últim esforç per tapar l'arribada d'un Alba que, a aquelles altures de partit, encara va amb moto. Del que en diuen la flor de Vilanova jo en dic feina, esforç i triscar de valent fins a l'últim minut. Aquestes característiques, fins fa una dècada, eren del Madrid. Ara els gols in extremis els sol marcar un Barça pencaire i compromès. La fe, la persistència, les ganes de guanyar porten Bakero a saltar més que ningú a Kaiserslautern, a Iniesta a fer la canonada de Stamford Bridge o a Jordi Alba a posar els tacs que ja haurien de ser al Museu del Barça. De vegades hi ha gols psicològics que et fan acabar al psiquiàtric, com aquells dos del Manchester United contra el Bayern de Munic, a la mateixa porteria de la Diagonal, a l'últim minut de la final de la Champions.