Publicitat
Publicitat

La vida segons Woody Allen / La veritat segons Malala

La vida segons Woody Allen

Woody Allen se'ns fa gran. D'aquí deu dies en farà 78 i sembla que, tot d'una, en la seva pel·lícula anual, tingui pressa per explicar-nos coses de debò. Com si tingués por -un hipocondríac com ell- que aquesta fos l'última i no fos cas que quedés com el seu testament vital i cinematogràfic. Potser per això, o senzillament perquè li ha sortit així i no cal buscar-hi tres peus al gat, de cop i volta ha estrenat una obra diferent de les comedietes una mica patilleres que ens havia anat oferint els últims anys. Blue Jasmine és diferent perquè no fa riure en cap moment -amb prou feines es dibuixa cap somriure a la sala-, i perquè no hi passa res, en el sentit que no hi ha una gran trama a resoldre ni un enjòlit que s'hagi de descabdellar. Al contrari, quan surts del cinema i vas paint la pel·lícula t'adones que el que has vist és, senzillament, la vida. Un tros de vida de dues germanes adoptades que no s'assemblen gens i de les seves parelles que encara tenen menys coses en comú. La vida tal qual. I els traumes, les misèries i els passatges degradants que arrosseguem tots plegats mentre comptem els dies esperant que en passi alguna de grossa i, en moltes ocasions, no acaba de succeir mai. I penses: "Què coi m'ha volgut dir el Woody Allen?" Potser que tots necessitem sentir-nos estimats. Que arribem a la zona de confort, i a una certa seguretat, només quan notem que ens estimen. També ens ve a dir -ell, que es va casar amb la fillastra adoptada- que hi ha alguna cosa més poderosa que els gens. És com si volgués fer les paus amb si mateix. Com si ho necessités. Gràcies a la seva catarsi nosaltres hem gaudit d'una bona pel·lícula. I d'una Cate Blanchett, omnipresent a totes les escenes, que pel cap baix ha fet tants mèrits per guanyar l'Oscar com el Cristiano per la Pilota d'Or.

La veritat segons la Malala

El mateix dia que els eurodiputats van votar, en va, que el Parlament Europeu d'Estrasburg era un dispendi innecessari i que convindria centralitzar-ho tot a Brussel·les, Malala Yousafzai va ser a l'Eurocambra a donar-los una altra lliçó. En rebre el premi Sakhàrov, la jove pakistanesa de setze anys va demanar a la Unió Europea que busqui solucions per als 57 milions de nens del món que no tenen accés a l'educació. "Un país no és fort pel seu nombre de soldats sinó pel seu índex d'alfabetització". Si amb tretze anys ja aprofitava el seu blog per denunciar que les nenes del seu país no podien anar a escola, després de l'atemptat que li va desfigurar la cara continua sabent posar el dit a la nafra. "Els nens que no poden anar a escola, no volen una Xbox ni un iPhone, ni xocolata; volen un llibre i un bolígraf". Com va fer contra els talibans que li van disparar al rostre i al coll, la Malala continua plantant cara i denuncia que, a la seva zona del Pakistan, les nenes encara pateixen abusos sexuals. Més enllà d'haver esdevingut una icona global en la lluita per l'educació de les nenes, la Malala és esperança per al món i exemple per als que malden per defensar les llibertats. La meva filla, que amb la seva lletra de segon de primària ha començat l'esborrany de la carta als Reis, hi posa que hi demanarà un llibre sobre la Malala. Li preguntem com és que en sap tantes coses. Ens explica que ho veu a l' Info K, que és el seu informatiu. Ves per on. I a mi que l'Alícia m'havia convençut que només menjaven cervells, fabricaven sobiranistes i adoctrinaven en el pensament únic. És una llàstima que l'Aznar no pugui mirar una mica de l' Info K, ni que sigui per la parabòlica, ni que sigui mentre fa les mil abdominals que li posen la panxa dura, al ritme que se li estoven altres òrgans vitals.