Publicitat
Publicitat

La ficció d'un derbi

El moment més important del partit d'avui, sigui quin sigui el resultat, el viurem abans de començar. Els dos grans equips catalans recordaran Nil Marín, ex del planter de l'Espanyol, que es va deixar la vida a la carretera el cap de setmana passat. Davant la mort d'un fill, no hi ha paraula que millori el silenci. Avui tots farem el minut de silenci que un polític mesquí de qui no vull recordar el nom va impedir diumenge ben a prop del carrer blanc. I el farem pensant en un pare amb unes mans plenes de nafres de les quals surten les paraules més doloroses per la ferida que mai cicatritzarà.

Al costat d'això, el derbi és ben poca cosa. Però hem de seguir amb la ficció de fer com si el futbol fos important, encara que sigui a la manera de Sacchi: el més important de les coses no importants. Ara bé, si la passió pel futbol té un component de ficció, la del derbi és la més gran de les ficcions. Des que les desigualtats a la Lliga -seguint la tendència global de l'economia- s'han extremat, cada cop costa més emocionar-se abans d'un derbi. De fet, sóc dels partidaris de, en senyal de protesta, jugar contra el Madrid i el Barça amb un equip ple de juvenils. Mostrar fins a l'exageració l'absurd del model de competició. Sense arribar a aquest punt, molts entrenadors ja s'hi acosten: en aquests partits deixen a la banqueta jugadors importants per reservar-los per als de la seva Lliga. O provoquen cinquenes targetes en els partits anteriors. Com potser va fer David López. En tot cas, l'absurd funcionament del Comitè de Competició ha fet inútil l'estratègia d'Aguirre, i avui podrà jugar.

Però com que hem de continuar en la ficció, farem veure que és un partit molt important: per a nosaltres, el més important de l'any. Estan en joc el somriure irònic a l'hora del cafè, aquell tuit que molts patiran amb ràbia silenciosa, la felicitat dels nens més valents de la classe, la demostració que de vegades les coses impossibles es fan realitat. I els jugadors ho han de saber des d'ara. Tenen una alta responsabilitat: fer-nos sentir orgullosos. Per a això, no cal que guanyin; en tenim prou si planten cara amb les úniques armes que tenim: intensitat, concentració, un punt de ràbia, coratge, velocitat. Tot això ho volem veure als seus ulls quan surtin al camp. Res de carantoines. I en acabar, sobretot, que no oblidin una cosa: si volen una samarreta del Barça, la Rambla n'és plena.