Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

La nostra gran nit (homenatge a Francisco González Ledesma)

Sóc de l’Espanyol perquè homes com González Ledesma ho han sigut. Homes que han sabut veure que estar contra el poder, anar contra corrent, reivindicar una altra manera de veure el món, en el terreny futbolístic i a Catalunya, era ser perico. Per això ho són Martí Gómez, David Castillo, Xavier Cervantes, Rafael Metlikovez o Enric González. Per això ho era el pare d’aquest últim, l’escriptor González Ledesma, que dilluns ens va deixar. En el millor llibre perico que he llegit, Una cuestión de fe, Enric González ens recorda com el seu pare li va transmetre aquest meravellós virus i com, cada diumenge anant a Sarrià, la conversa del pare amb els amics sempre anava del mateix tema (quan i com acabaria la dictadura), de manera que l’aleshores Enric nen vinculava els partits de l’Espanyol amb la millor notícia: estava convençut que durant un partit a Sarrià s’anunciaria la mort del Caudillo.

Avui, recordant González Ledesma i tots els pericos que ja no hi són, toca viure una gran nit. Avui pot ser una gran nit. Per això la banda sonora del partit serà la que ens ha portat fins aquí: Mi gran noche, de Raphael. Ja sé que la tria donarà municions als que ens acusen de mals catalans. Podríem haver triat A força de nits o algun altre himne del cantautor de Verges. Però no: Raphael. Perquè (i canto mentre escric) pot ser “ una noche ideal que nunca se olvida ”. I perquè, aquí i ara, és molt més contracultural Raphael que no pas Lluís Llach.

La d’avui serà una gran nit passi el que passi. Perquè serà una nit plena de vida i d’il·lusió. Ens hem guanyat el dret a competir per jugar una final i hem de gaudir-ho. El premi és aquest: portar setmanes amb aquesta il·lusió, veure l’estadi de Cornellà-El Prat ple, haver de repetir mil vegades als més petits aquest embolic del valor dels gols en camp contrari (“Pare, com que valen doble, si guanyem per 4-3 ens eliminen, no?”), recordar on érem a les anteriors semifinals i finals. En definitiva, sentir-nos vius i allunyar-nos per una estona de l’avorrida mediocritat dels últims temps.

Però que ningú es pensi que em conformo: no en tenim prou que sigui una gran nit. Com diu la cançó d’avui, ha de ser la nit ideal. I perquè ho sigui hem de classificar-nos per a la final. Tot i tenir la sensació que la màgia de les últimes setmanes s’ha esvaït, avui la recuperarem. N’estic convençut. És una qüestió de fe.