Publicitat
Publicitat

‘Charlie Hebdo’: aquí, aquestes coses no passen

Dimecres va tenir lloc el preocupant atac terrorista a la revista Charlie Hebdo de París. Fa temps que França se sent amenaçada. Participa activament en la guerra contra l’Estat Islàmic -s’ha mullat clarament en aquesta lluita-. Tots els països compromesos amb la lluita contra l’islamisme radical se senten amenaçats. I és sobre la implicació en aquesta batalla que voldria fer alguns comentaris.

El primer consisteix a constatar que a Espanya ens sentim relativament tranquils pel que fa a aquest afer. No pas perquè la nostra sigui una terra on no hi hagi radicals islamistes -pel que llegeixo, sembla que en som exportadors-. Aquí no patim per l’amenaça islamista pel simple fet que la sensació general és que aquesta batalla ni ens va ni ens ve. El postfranquisme ha instal·lat una opinió pública que observa, còmodament apoltronada al sofà de casa, com els conflictes -que n’hi ha, permanents i importants- els resolen els altres. No és normal que Austràlia estigui més involucrada que Espanya en les guerres del Pròxim Orient. Hi ha diversos tipus d’aïllacionisme. Em temo que el nostre prové de la covardia i la comoditat. D’una tradicional tendència a la irresponsabilitat. O, si ho prefereixen, a una amoralitat evident. Retirar de manera immediata les forces destacades a l’Iraq just després de l’atemptat de l'11-M va ser determinant. Independentment de les raons, o no, per replegar les tropes espanyoles de l’Iraq, el missatge que va captar el món sencer donada la proximitat de l’atemptat, i la penosa manera com es va fer la retirada, va ser clar: “Islamistes radicals, a partir d’ara nosaltres serem bons nois”. Em consta que a l’exterior el fet es va percebre com un acte de covardia abjecte.

La segona reflexió gira al voltant del concepte d’islamisme moderat. Sé que existeix, i que és majoritari. Però se’m fa complicat comprendre’l completament. Durant aquests dies de Nadal, TV3 va emetre un programa en què apareixien representants de diverses religions. Tots donaven un missatge de tolerància i respecte. Quan va ser el torn dels musulmans, l’escollida per difondre el missatge va ser una dona. Va dir que l’Alcorà no obliga a portar burca -encara que no va dir res del mocador que li collava el cap-. També va assegurar: “ En el Islam, la mujer goza de muchos derechos ”. Quant és “ muchos ”? ¿No gaudeix de tots els drets? Si aquest és el missatge de normalitat, tolerància, i modernitat, no entenc res. L’islamisme radical ha de ser eliminat. Però aquesta feina només la poden dur a terme els musulmans mateixos. La reforma ha de sortir de dins -qualsevol altra cosa serà percebuda com una ingerència-. I, sincerament, trobo a faltar una exteriorització suficient de la determinació democràtica per part dels que es qualifiquen d’islamistes moderats. Manca un missatge clar i nítid a favor d’un insubornable amor a la llibertat i al laïcisme polític.

El tercer comentari és més de caràcter pràctic. La Unió Europea ha de començar a actuar en diversos àmbits i posar regles estrictes que impedeixin als estats actuar de manera individual i maldestra. No convé patir crisis i sacsejades com ara la de l’euro per crear autoritats que estiguin per sobre dels estats i els prenguin poders -com ha succeït amb la banca-. És hora de crear autoritats úniques en molts àmbits, i un és el de la lluita antiterrorista i el control de fronteres exteriors de l’espai Schengen. Amb això no vull dir que el perill vingui només de fora -que també-, sinó que el control de qui surt i entra (per exemple, per anar a donar suport a l’Estat Islàmic) ha de ser gestionat fent servir una mateixa vara de mesurar, amb un centre de comandament únic i supraestatal. I amb mitjans. El problema de l’islamisme radical no admet personalismes nacionals, incompetències de determinats països, ni covardies a l’espanyola. Es tracta d’Occident i, concretament, d’Europa. De la nostra civilització, de la nostra democràcia i del nostre estil de vida. I aquí poques bromes.

Dit tot això, voldria cridar l’atenció i demanar als nostres mitjans de comunicació i creadors d’opinió que miressin de rendir homenatge als professionals de la informació que han estat assassinats en aquest atemptat. Però que ho fessin amb la seva feina diària. Si els polítics espanyols es comporten com ho fan és, en bona part, perquè hi ha una opinió pública indiferent, per no dir estovada i bonista -mirin la penosa intervenció del senyor Rajoy arran de l’atemptat de París-. I els nostres mitjans n’han sigut, en bona part, responsables. Ara molts lluiran adhesius que diuen “Jo també sóc Charlie ”. Però amb el testimoni no n’hi ha prou.

PUBLICITAT
PUBLICITAT