Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Alfonso Armada: “Era frustrant relatar l’horror i que no servís per canviar res”

Diu que no li agrada gens definir-se com a corresponsal de guerra, que mai ho va voler ser. Però després de relatar el setge a Sarajevo per a El País també va cobrir el genocidi de Ruanda i altres conflictes a l’Àfrica. “Pensava que als Balcans m’havia vacunat de l’horror i m’equivocava”, explica Alfonso Armada. Ara publica Sarajevo, un llibre que recull articles i apunts molt personals sobre una ciutat que abans de la guerra havia sigut, segons recorda, “un model de convivència intercultural”.

Com es va trencar aquella societat?

Els Balcans han sigut sempre terra de conflicte. I llavors hi havia un discurs dels radicals serbis ultranacionalistes molt dur a Belgrad. En canvi, els que més defensaven la convivència eren els bosnians musulmans.

Rússia ha vetat la resolució de l’ONU dient que no es pot culpar un sol bàndol. Vostè, que hi va ser, creu que hi ha víctimes i botxins?

I tant que sí, sens dubte. Els que van cometre més atrocitats van ser els serbis. Des de l’inici de la guerra van cremar pobles a l’est de Bòsnia, en un procés de neteja ètnica dels bosnians musulmans. En l’escalafó de l’horror, els que van cometre més crims són els serbobosnians.

Va visitar Srebrenica el 2013, però no ho havia fet durant la guerra, oi?

Les zones segures protegides per l’ONU eren molt difícils d’accedir, no hi deixaven anar la premsa. La de Srebrenica va ser una de les històries més mal explicades de la guerra.

Quin país hi ha trobat en tornar?

Un país impossible, un protectorat. La guerra és un pes encara en la gent, que no en vol parlar. Sobretot hi ha una cosa que abans no veies mai: moltes dones amb hijab i nicab. L’integrisme musulmà ha arrelat. Hi ha arribat molt capital saudita i ha construït mesquites amb un discurs molt reaccionari. I això és conseqüència directa de la guerra i de no haver ajudat els bosnians musulmans quan el seu discurs era el contrari.

¿La seva opinió de la responsabilitat de la comunitat internacional ha canviat amb els 20 anys passats?

Quan cobria el conflicte sempre esperava que el relat d’aquell horror faria actuar la UE o l’ONU, que posarien fi a tot allò, i passava el temps i ningú intervenia. S’estava cometent una matança sistemàtica i generava frustració que explicar-ho no servís per canviar res. Però crec que el periodista ha d’explicar les coses al marge de si això les canvia o no.

¿El sorprenen les revelacions sobre el paper d’Occident a Srebrenica?

Ja em va semblar estrany que en els Acords de Dayton incloguessin la ciutat en la República Srpska. Però va passar el mateix a Ruanda: hi havia informes precisos que s’estava cometent genocidi i se’n va fer cas omís.