Publicitat
Publicitat

PRÒXIM ORIENT

La Shoah i el muftí de Jerusalem

L’afirmació de Benjamin Netanyahu, dimarts passat a Jerusalem, en el sentit que el teòric, l’autor intel·lectual, del genocidi nazi contra els jueus d’Europa va ser el muftí Haj Amin al-Husseini és una falsedat històrica que, tanmateix, no hauria d’amagar algunes veritats en relació al tema.

Quan, després de seguir una rocambolesca ruta de fugida Beirut-Bagdad-Teheran-Istanbul-Sofia-Berlín, sempre sota la protecció de les potències de l’Eix, Haj Amin al-Husseini, el muftí de Jerusalem, va arribar al despatx de Hitler el 28 de novembre de 1941, la política exterminadora del Tercer Reich en relació als jueus ja estava decidida i en execució. És cert que la Conferència de Wannsee no va tenir lloc fins al gener de 1942, però durant el semestre anterior centenars de milers de jueus ja havien estat assassinats a les terres soviètiques acabades de conquerir mitjançant l’anomenat genocidi per bales, o morien víctimes de la fam i les epidèmies als guetos polonesos, mentre a Auschwitz es començava a assajar el Zyklon B. En plena Guerra Mundial, la idea de deportar milions de jueus fora d’Europa era absolutament inaplicable.

Tanmateix, la relació del muftí —que era el líder polític del moviment nacional palestí des de feia tres lustres— amb els nazis no va començar el 1941. Refugiat a Beirut des de finals de 1937, fugint de l’encalç dels britànics, que el consideraven instigador de la revolta àrab iniciada l’abril de 1936, Al-Husseini havia entrat en contacte amb els diplomàtics alemanys a la capital libanesa, i després a l’Iraq, sobre la base que uns i altres compartien un enemic: els jueus. Aleshores, encara, els nazis pensaven en l’expulsió o deportació com a fórmules per deixar Alemanya —i Europa— Judenrein (neta de jueus), i el muftí procurà convèncer-los que no ho fessin, perquè temia que, foragitats del Vell Continent, molts jueus acabarien buscant refugi a Palestina i reforçant, així, el projecte nacional sionista.

Després, esdevingut des de finals de 1941 hoste d’honor del Reich, Al-Husseini oferí al règim nazi, fins al darrer dia, una lleialtat i un suport inalterables, l’ajudà a reclutar soldats musulmans per a les SS, freqüentà Himmler, Rosenberg o Ribbentrop i conegué i aplaudí la Solució Final del “problema jueu”.

El que resulta històricament incomprensible és que, després de 1945, el muftí (l’aliat i còmplice de Hitler) tornés a ser la cara visible del nacionalisme àrabo-palestí, amb uns efectes desastrosos, davant la comunitat internacional, per a la causa que deia defensar. I el que també costa d’entendre és que, encara avui, hi hagi responsables palestins que vulguin reivindicar-lo com un heroi nacional.