Publicitat
Publicitat

CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA

La pol·lució: una guerra que la Xina està perdent

La conscienciació a través de les xarxes socials força el govern xinès a accelerar la lluita contra el boirum

“Has vist mai les estrelles? No. Has vist mai el cel blau? Una mica. Has vist mai núvols blancs? No”. La que respon és una nena de sis anys d’un poble de la província de Shanxi, al nord-est de la Xina. L’entrevista la va fer la periodista xinesa Chai Jing el 2004 i forma part del seu documental Under the dome, que amb més de 200 milions de visites torna a fer que el govern xinès noti la pressió del problema de la pol·lució.

Hi ha qui opina que l’aparició del vídeo a internet, pocs dies abans de la reunió anual del Parlament xinès, on el primer ministre Li Keqiang va fixar la lluita contra el boirum (barreja de boira i fum) com a gran repte de país, forma part d’una operació de propaganda del mateix règim que se li ha escapat de les mans. “Una producció tan cara, d’una periodista tan coneguda, no s’hauria pogut fer sense la complicitat del govern”, apunta Manel Ollé, professor d’història i cultura xinesa de la UPF.

La gran repercussió del vídeo va fer que l’acabessin eliminant de les webs, però les xarxes socials comencen a ser incontrolables pel govern xinès. Tot i l’augment de la censura a internet des del 2012, quan les tensions generades pel canvi de govern van impulsar un control més ferri a les crítiques, “les xarxes socials i aplicacions de mòbil nascudes en els últims dos anys, com Weixin (una mena de WhatsApp i Facebook integrats i oberts només al grup d’amics), són molt difícils de controlar”, explica per telèfon des de Xangai la sinòloga Mireia Paulo.

El problema de la pol·lució no és nou però “ara hi ha moltes més eines que abans no existien” i que han ajudat a crear una consciència mediambiental en l’opinió pública, diu Paulo. La contestació popular a la Xina no s’expressa per la via de l’activisme o les ONGs, com a Occident, sinó que sovint és una queixa “individualista” a través de les xarxes socials, explica l’analista. Si bé hi ha hagut manifestacions en poblacions on es volien instal·lar fàbriques, les protestes no són habituals a grans ciutats com Pequín i Xangai. Tot i així, a Xian fa set dies una protesta contra la pol·lució va acabar amb dos organitzadors detinguts.

Però tot i els intents d’ofegar les crítiques més punyents, el boirum és una realitat tan visible que el Partit Comunista Xinès no ha tingut més remei que unir-se a la preocupació general. Si fins fa només tres anys encara negava l’evidència, obsessionat amb el creixement econòmic, avui publica diàriament dades del nivell de pol·lució en l’aire. A Pequín, per exemple, la concentració de partícules fines de 2,5 micròmetres (PM 2,5), les més nocives, ha tingut pics diaris de fins a 886 micrograms per metre cúbic, quan l’OMS recomana no passar de 25.

El govern xinès ha començat a prendre mesures i fa pocs dies va anunciar noves lleis i més sancions als que contaminin. “Però de mesures ja n’hi ha, es tracta d’aplicar-les”, apunta Guillermo Martínez, analista de Casa Àsia. El poder dels governs locals a la Xina, allunyats de l’aparell central del partit, i la seva connivència amb les empreses que porten inversió al territori fan que moltes normes mediambientals no es compleixin. Per això, a l’executiu central li pot anar bé en aquest cas deixar que l’opinió pública alci la veu, apunta Paulo, per pressionar les empreses per fer servir energia neta.

El govern xinès ja s’ha fixat l’objectiu de limitar la producció de carbó, que no ha parat de créixer des dels anys 80 -cosa que ha fet possible el miracle econòmic xinès- i que avui encara és més del 70% de l’energia que es consumeix al país. Per reduir el pes del carbó -principal causant del boirum juntament amb els vehicles- Pequín vol augmentar l’energia nuclear i les renovables. També s’han fixat límits a les matriculacions de vehicles: 240.000 anuals a Pequín i 120.000 a Xangai.

Pequín s’ha compromès a arribar al 20% d’energies netes el 2030. Però tot i l’aposta decidida de les empreses xineses per l’energia solar i sobretot l’eòlica, en la producció d’electricitat les dues fonts juntes encara són només un 4%, amb dades del 2012 de l’Agència Internacional de l’Energia. “La substitució del carbó per renovables és una aposta a mitjà termini i els resultats en la pol·lució no es veuran fins d’aquí un temps”, assenyala Ollé. De fet, ara per ara el carbó només ha moderat el seu creixement, però no ha baixat.

La bona notícia, però, és que la Xina ha accedit finalment a frenar el seu ritme de creixement econòmic i a encetar un canvi de model, empesa en part per la crisi financera global, que va reduir les seves exportacions i va posar en evidència la seva dependència exterior. “Han vist que és insostenible i ara busquen un model en què el consum intern tingui més pes, i per això necessiten una classe mitjana”, diu l’analista.

Una classe mitjana que ja ha començat a sorgir a les grans ciutats i zones costaneres i que està cada cop més preocupada pels efectes devastadors de la pol·lució en la salut. “Fins i tot les empreses xineses han començat a veure els grans costos econòmics de la pol·lució”, afegeix Martínez. Segons un estudi de Greenpeace, només a Xangai el boirum va generar pèrdues de 400 milions d’euros el 2012, i a Pequín de 313. El cost en vides és encara més gran: un estudi de la revista mèdica The Lancet va xifrar en 1,2 milions els xinesos morts per la pol·lució.