La formació menystinguda

Les enquestes apunten que no es vol que hi hagi activitat formativa presencial fins al setembre

Aula d’una escola de Badalona, en una imatge d’arxiu. / CÈLIA ATSET
ALBERT CARRERAS
ALBERT CARRERAS Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. Director d'ESCI-UPF

En aquests moments de desconfinament ens enfrontem a sorpreses de tota mena. Les regulacions de les autoritats estatals no sempre semblen adequades, però segur que sempre responen a alguna voluntat o a algun interès. Sorprèn la preocupació del govern central per regular i facilitar el retorn a la normalitat de l’activitat esportiva, o de l’accés a les platges, però també el silenci profundíssim pel que fa a les activitats formatives, des de l’educació preescolar fins a la universitària i altres. En el decret que regulava la fase 1 s’autoritzava tots els centres formatius a obrir les portes per a tasques de desinfecció i manteniment. S’hauria pogut esperar que en el moment de regular la fase 2 es fes un pas endavant i es permetessin més activitats. Això, afortunadament, ha tornat a ser competència de les comunitats autònomes. El País Basc ha obert les escoles. Galícia ho ha fet a menor escala. Sembla que la fase 2 permet fer passes endavant. A Catalunya s’anuncien canvis tan bon punt comenci la fase 2.

Tanmateix, sorprèn la reacció de l’opinió pública. Les enquestes que interroguen els ciutadans sobre la reobertura dels centres educatius, i encara més de les universitats, no detecten cap interès majoritari per obrir els centres de formació. Es pensava que pares i mares estarien delerosos d'enviar filles i fills a escola, però no sembla que sigui el cas. A les universitats tampoc hi ha un clam per aprofitar les últimes oportunitats d’activitat docent presencial, ni per fer exàmens presencials. És cert que en aquests casos el que compta no és la voluntat de pares i mares sinó la voluntat dels estudiants que són majors d’edat. Però la reacció és semblant. Es troben bé, en general, amb l’ensenyament en línia i es troben bé examinant-se en línia. Això són bones i males notícies.

Pel que fa a les escoles i l’ensenyament preuniversitari, és un reconeixement que la formació en línia ha funcionat. Però també és un senyal d’adaptació al confinament. Ve de gust anar a fer esport o mirar activitats esportives, anar a la platja, anar a comprar a les botigues o seure a les terrasses, però no tant anar a escola. Tampoc anar a la universitat. És raonable? En els països del nostre entorn europeu veiem que el retorn a l’escola ha estat una de les màximes prioritats i un element vistós del retorn a la normalitat, encara que sigui amb mascaretes i respectant distàncies. Sembla respondre a una demanda social que no es detecta a casa nostra, ni a Catalunya ni al conjunt de l’Estat.

Hauríem de saber que estem obligats a dedicar més temps a l’estudi si volem acostar-nos a la prosperitat nòrdica

Em costa no observar un perill en aquesta manca de demanda social. El progrés de les societats i dels individus en les societats ha estat associat sempre, no exclusivament però sí indiscutiblement, a la millora de la formació. ¿Estem segurs que la formació en línia satisfà completament les nostres necessitats de formació? ¿No hi ha valor afegit en la docència presencial? Costa creure-ho. En els països més avançats econòmicament i socialment la prioritat de la formació a totes les edats és indiscutible i els desconfinaments així ho reflecteixen. ¿Som molt mediterranis i preferim l’activitat a l’aire lliure i el gaudi de la nostra natura, sempre atractiva i plaent? Seria normal que els turistes que venen de climes pitjors estiguessin adelerats pel nostre bon temps, però nosaltres, que tenim la bona vida mediterrània sempre a l’abast, hauríem de saber que ens toca dedicar més temps a l’estudi si volem acostar-nos a la prosperitat nòrdica.

Ens agradaria trobar les barreres que ens impedeixen ser més virtuosos, més aficionats a millorar les capacitats dels nostres nens, adolescents i joves. Però no és el cas. Les enquestes, com la recent de TV3, apunten que no es vol que hi hagi activitat formativa presencial fins al setembre. Hi ha tolerància sobre molts riscos, però no sobre aquest, quan està ben demostrat que els petits i els joves estan més ben protegits davant el coronavirus, a diferència dels més grans. ¿És potser sobreprotecció dels pares? ¿Pot ser mandra de tornar al ritme fatigós d’anar i tornar de l’escola, que implica embussos si es va en cotxe i perilloses aglomeracions (per perill de contagi) en els transports públics?

Sortir de casa, sí, però quan vulguem. Crec que podem exigir-nos més, per respecte a nosaltres mateixos i a tota la infància i la joventut. No donem la formació per descomptada. Seguim-la cultivant. ¿És la prioritat que hauria de ser? ¿Som conscients que ens hi juguem el futur personal i col·lectiu?