Publicitat
Publicitat

Aferrats a la maduresa de Messi per tancar un any perfecte

El vestidor ha assolit un equilibri que permet encarar el tram final amb plenes garanties

Leo Messi va obrir i tancar el partit d’anada de les semifinals de Champions contra el Bayern Munic. Ell va ser l’encarregat de contrarestar Pep Guardiola a la sala de premsa en la prèvia del partit, una batalla icònica que va anticipar la rèplica realment important, la que l’argentí va fer sobre la gespa del Camp Nou als plantejaments tàctics de Guardiola, dinamitant en mil bocins el curós entramat que havia esbossat el tècnic català.

En els últims 15 minuts del partit de dimecres Messi va reclamar la seva supremacia dins la jerarquia que dibuixa l’imaginari culer. A més, els seus dos gols per desfer l’empat van permetre aplanar el camí del Barça cap a Berlín. Per això Messi va explotar després de superar Manuel Neuer i va embogir en la celebració d’un gol que permetia alliberar-se de la càrrega emocional de tot el partit. Estava exultant pel “significat” que tenia el gol, va assegurar el mateix argentí per explicar la seva reacció, per deixar clar que no hi havia revenja ni ressentiment en els seus gestos efusius. Les emocions de Messi sobre la gespa són les mateixes que tenia el cercle íntim del futbolista unes hores més tard, ja amb les revolucions més calmades.

Messi sap que és a un pas de tancar una temporada de somni, i això fa que al Barça siguin extremadament optimistes de cara a aquest tram final de competició. L’equip respon físicament, mentalment està molt fort i entre tots els jugadors destaca la figura de Leo Messi. L’argentí ha assumit un grau de maduresa molt gran, fins al punt que dins l’staff tècnic de Luis Enrique es fan creus de la manera com “administra” els esforços. Coneix el seu cos a la perfecció, no hi ha un esprint de més, un esforç sobrer. Després de molts partits, quan analitzen minuciosament les dades i comportaments dels jugadors sobre la gespa, hi acostuma a haver sorpresa quan recauen en els números del 10. “Va entrenar més fort fa dos dies”, exclamen incrèduls al cos tècnic. Messi es regula jugant, i això és una garantia per arribar en l’estat de forma actual a la final del 6 de juny de Berlín, si abans se supera el Bayern a Munic.

Un any abans volia dir adéu

La plenitud física de Messi, però, no ho explica tot. Fa només un any, el dissabte 19 d’abril, l’argentí admetia a Tito Vilanova que volia marxar del Barça. Ja no somreia al camp, se sentia perseguit fora dels terrenys de joc i ningú li garantia allò que desitja per sobre de tot: assaborir el gust del triomf, guanyar. “No vull ser Ronaldinho”, confessava l’argentí a Tito.

Amb l’arribada de Luis Enrique les cames de Messi van tornar a sentir-se fortes, el cos tornava a respondre, però hi havia encara una distància molt gran amb l’entrenador a nivell emocional. Fins al punt que el primer cap de setmana de gener la relació entre l’asturià es va dinamitar de la mateixa manera que ho va fer el partit contra el Bayern amb el primer gol. Va caure Andoni Zubizarreta, Josep Maria Bartomeu va convocar eleccions i la figura de Luis Enrique va perillar. Al més alt nivell del club tenien clar que en l’estira-i-arronsa entre tècnic i jugador guanyava sempre Messi, encara que això signifiqués fer fora l’asturià. No els tremolarien les mans a l’hora de prendre decisions dràstiques.

La intervenció dels pesos pesants i les converses de Bartomeu amb Luis Enrique, però, van evitar que tot se n’anés en orris. Hi va haver treva. L’entrenador va fer un pas enrere i la feina ben feta a nivell físic, la mateixa qualitat dels jugadors o el treball en l’estratègia de Juan Carlos Unzué van anar posant les coses al seu lloc. A mesura que avançava la competició l’equip va anar evolucionant fins a alliberar-se del tot en aquest últim tram de curs.

Els cracs junts

En aquesta evolució del grup hi ha tingut molta importància també el suport incondicional d’alguns jugadors a Messi. La imatge de Neymar -icona del Brasil i de Nike- estirat sobre la gespa del Camp Nou, fos en una abraçada sentida amb l’argentí, exemplifica el que passa dins del vestidor del Barça. La complicitat de Messi amb Luis Suárez i Neymar, que va molt més enllà dels terrenys de joc, s’acompanya del respecte que li tenen els jugadors de la casa, i pesos pesants del vestidor. Saben que Messi és el fet diferencial i per això li han perdonat sempre els seus rampells de geni, com el que va tenir després de Sant Sebastià, que va derivar en la pugna amb Luis Enrique després que el de Rosario no va anar a entrenar-se molest per la seva suplència contra la Reial Societat. Amb el pas dels anys els Xavi, Iniesta i companyia han arribat a conviure amb naturalitat amb aquestes situacions, perquè saben que un Messi implicat, tot i aquests rampells, els acosta als títols, com va demostrar-se contra el Bayern.

La plantilla del Barça no ha aixecat mai la veu contra Messi perquè ja fa pràcticament una dècada que va descobrir que el camí, amb ell, és més planer. Això sí, quan les coses anaven malament, com va passar l’any passat amb Gerardo Martino, sempre hi havia lloc per al xiuxiueig queixós. A l’hora de la veritat, però, la balança sempre es decantava cap al costat de l’argentí, que amb el seu futbol esborrava les mirades receloses i qualsevol remor estranya al voltant de la seva figura.

De fet, quan va fer el salt al primer equip, l’argentí va ser vist pels més joves d’aquella plantilla que dirigia Frank Rijkaard, i que també competien per endur-se algun dels titulars de diari que monopolitzaven Ronaldinho i Eto’o, com una amenaça. Aquella sensació es va esvair ràpidament quan el futbolista, extremadament tímid llavors, parlava a través de la pilota i va fer entendre a aquells jugadors que tenien uns mateixos objectius.

A la roda de premsa posterior al Bayern Luis Enrique va admetre que el fet diferencial dels últims 15 minuts de partit havia sigut tenir una tripleta d’atac demolidora com la que té actualment el Barça, i que ja suma 111 gols aquest curs. Messi, Suárez i Neymar van dinamitar el control que havia aconseguit establir amb molt d’esforç el Bayern. Ells, especialment Messi, van marcar la diferència, però el tècnic, com havia avisat a la prèvia, no va voler treure cap mèrit al col·lectiu.

El nom de Messi va retronar a tot el Camp Nou als minuts finals, enmig de l’èxtasi col·lectiu de la culerada. El triomf va tenir rostre propi, el de l’argentí, que va eclipsar el partit d’alguns futbolistes que van ser claus per mantenir viu un duel que va estar sempre sota control del Barça, a punt perquè Messi decidís quan arribava l’hora de la veritat. Jugadors com Dani Alves i Rakitic van sortir igual de reforçats que Messi del duel d’aquest dimecres contra el Bayern. Messi sap que els necessita, i ells saben que amb la implicació actual de l’argentí no tenen límits.

Històries de superació esportiva