Carta a Pujol, Felipe i Joan Carles I: 'Teràpia de grup'

He somiat que quedàveu tots tres, en secret, per fer teràpia junts

He somiat que quedàveu tots tres, en secret, per fer teràpia junts. Hola, soc Jordi Pujol, 23 anys president de Catalunya, i malvisc mig amagat a casa. Soc Joan Carles I, 40 anys rei d'Espanya, i estic pensant exiliar-me a la República Dominicana. Soc Felipe González, 14 anys president del govern, i em moc entre iots i consells d'administració, lluny de la gent que m'admirava. Que ens admirava.

Tranquil, Jordi, tranquil. Digues, què t'ha passat a tu? Veureu, jo era un referent ètic per a molts catalans, fins que vaig confessar que tenia una deixa a Andorra. Se m'ha ensorrat el món i el 3% no deixa de perseguir-me. Felipe, tu tampoc tens les mans netes? De corrupció sí. De moment. Però ara ha sortit la CIA dient que les tinc tacades de sang, que vaig ser jo qui va donar l'ordre de crear els GAL. I vostè, majestat? Jo no entenc res. Són molts anys de portar la vida que s'espera d'un rei, amb les seves amants, les seves caceres, les seves comissions, i ara, Jordi, he de veure com fins i tot el meu fill renega de mi. Ai, els fills, no me'n parlis dels fills.

Però, què ens ha passat? ¿No us enrecordeu de quan deien que sense nosaltres no hauria existit la democràcia, ni l'Espanya moderna ni la Catalunya autonòmica? Tothom ens reia les gràcies. Jo no soc monàrquic, soc joancarlista. I felipista i pujolista. Es podien ser les tres coses a la vegada i no estar boig. Però si fins fa quatre dies ens posaven com a exemple a nosaltres tres, que ja no hi havia lideratges com els nostres, escrivien. Estadistes, ens deien. I ara, a la nostra edat, encara haurem de vigilar no acabar jutjats i condemnats per un tribunal. Si voleu que us digui la veritat, em seria igual. No se m'acut una pena pitjor que viure capcots, sense el reconeixement i el respecte que sempre havíem tingut.

Què vam fer malament? Parlem-ne, ara estem en confiança. No ho sé, és veritat que les coses han canviat molt. Els que manen avui ja saben que estan sotmesos a un escrutini màxim, que han de ser els primers a donar exemple. Potser, a la nostra època, ens crèiem més intocables. Sentíem que, amb tot el que ens sacrificàvem per Catalunya o per Espanya, el país d'alguna manera estava en deute amb nosaltres. I ens el cobràvem. O deixàvem que altres se'l cobressin per nosaltres. En tot cas, ara ja no hi podem fer res. Esperar que el temps ens posi al lloc que ens pertoca i que allò que vam fer malament no desqualifiqui tota la nostra obra. Sí, tens raó, potser passarà això que dius. O potser no. Ningú pot estar tranquil. Fixa't, cada dia cauen estàtues més antigues.

P.D. Per cert, que no us ho havia dit: tenim una proposta perquè repetim aquesta teràpia, amb càmeres i sense límit de temps. Només nosaltres tres. Sense cap periodista preguntant. La volen emetre a Netflix, el dia que nosaltres ja no hi siguem. Què us sembla?