OPINIÓ

La dona i la política xinesa del fill únic

És evident que les taxes xineses de natalitat es veien afectades per alguna cosa més que la política del fill únic

L’abandonament de la política xinesa del fill únic és un canvi transcendental, i hi ha molts motius per a la celebració quan s’aixequen les restriccions a la llibertat humana en un àmbit de la vida tan privat com aquest. Hem de reconèixer, però, que el gran descens de la fecunditat registrat durant dècades a la Xina, atribuït sovint a la política del fill únic, en realitat no ha tingut gran cosa a veure amb l’obligatorietat, sinó que es deu sobretot a decisions raonades a favor d’un nou model social basat en famílies més petites.

Ha contribuït especialment a aquesta evolució l’empoderament cada vegada més consolidat de les dones xineses, gràcies al ràpid creixement de l’escolarització i de les oportunitats laborals. El que la Xina necessita ara és que més famílies es replantegin aquest model per superar la “preferència pel nen”, encara molt arrelada tot i estar en contradicció amb l’èxit de les xineses.

Ara és un bon moment per analitzar el que ha fet la política del fill únic, o el que no ha fet. En primer lloc, hem de qüestionar el relat simplista segons el qual la Xina estava encallada en l’adversitat dels alts índexs de fecunditat fins que aquesta llei ho va canviar tot.

La política del fill únic es va introduir el 1978. Però ja feia una dècada que l’índex de fecunditat havia començat a baixar ràpidament: del 1968 al 1978 es va passar d’una mitjana de 5,87 fills per dona a 2,98. Després d’aquest enorme descens, l’índex de fecunditat va continuar baixant quan va entrar en vigor la draconiana nova llei, però no hi va haver una caiguda brusca sinó que la tendència a la baixa anterior a la restricció es va mantenir sense grans canvis. Des del 2,98 del 1978, l’índex s’ha anant reduint fins a l’actual mitjana d’1,67.

És evident que les taxes xineses de natalitat es veien afectades per alguna cosa més que la política del fill únic. Les estadístiques que comparen països diferents, així com l’anàlisi empírica de les dades de centenars de districtes de l’Índia, indiquen molt clarament que a tot el món els dos factors més potents per reduir la fecunditat són l’educació de les dones i el treball femení remunerat.

En això no hi ha cap misteri. Les vides més maltractades per una maternitat massa freqüent són les de les mares joves. D’altra banda, més educació i més feina remunerada donen a les joves l’oportunitat de fer sentir la seva veu en les decisions familiars, una veu que normalment busca reduir el nombre de naixements. El ràpid creixement de l’educació a la Xina -incloent-hi la de les nenes- i la millora de les oportunitats laborals per a les joves han evolucionat al llarg d’una sèrie de dècades que van començar molt abans de la introducció de la política del fill únic, i s’han mantingut amb força des d’aleshores.

Com sol passar, la baixada dels índexs xinesos de fertilitat s’acosta a la que obtindríem si tinguéssim en compte exclusivament aquestes influències socials. Els comentaristes solen elogiar massa la Xina per la suposada eficàcia de les polítiques més dures, i l’elogien massa poc pel paper positiu de les mesures de suport (com ara la prioritat donada a l’educació i l’atenció sanitària, de la qual haurien d’aprendre molts altres països).

Així doncs, tot i les notícies commovedores sobre les dificultats que ha representat per a la vida de molts xinesos la política del fill únic, no és gens clar que aquesta llei hagi tingut grans repercussions en la taxa de fecunditat de la població. De fet, l’eliminació de la política del fill únic potser ha sigut una decisió fàcil. Hi ha pocs motius per a la duresa d’aquesta mesura coercitiva vista la preponderància cada vegada més evident del raonament en les decisions familiars, i sobretot el creixent empoderament de les dones xineses.

Això ens remunta fins a la polèmica, ja clàssica, mantinguda per Thomas Malthus i el marquès de Condorcet al segle XVIII, en el moment àlgid de la Il·lustració. Condorcet va observar que potser s’arribaria a una superpoblació terrible. Malthus va reconèixer que en això estava d’acord amb Condorcet, però va exagerar enormement el perill quan va rebutjar l’argument tranquil·litzador del francès, segons el qual el raonament humà crearia un correctiu. Condorcet va preveure l’aparició de nous models socials -de famílies més petites- basats en “els avenços de la raó”. Condorcet afirmava que, gràcies a l’expansió de l’educació, sobretot per a les dones (de la qual va ser un dels primers i més decidits defensors), la gent optaria voluntàriament per reduir l’índex de natalitat.

El raonament en la presa de decisions no és una exclusiva d’Occident. No hi ha dubte que ja ha tingut un paper destacat en la reducció de la mida de les famílies xineses. Però també ha d’exercir altres funcions molt importants.

Malgrat el seu extraordinari èxit social i econòmic (no només des del punt de vista del creixement econòmic), la Xina té un dels pitjors historials del món pel que fa a l’avortament selectiu de fetus femenins; el nombre de nenes que neixen per cada 100 nens ha arribat a 85, una xifra que cal comparar amb la taxa normal, que ronda el 95 als països on no hi ha cap -o molt poca- intervenció selectiva contra la natalitat femenina. Les dones xineses han fet uns progressos enormes en gairebé tots els àmbits de la vida, però la tradicional “preferència pel nen” es manté ben viva. En qualsevol cas, els recursos legals contra l’avortament selectiu per sexe, com ara la prohibició, no han tingut cap eficàcia quan s’han volgut posar en pràctica.

El que es necessita és més raonament -acompanyat d’un millor aprofitament de l’empoderament de les dones- davant d’una preferència tan arbitrària i deshumanitzadora. De fet, un canvi així ha tingut lloc amb gran èxit a Corea del Sud, on també hi havia una proporció molt baixa de naixements femenins en comparació amb els masculins. El cultiu d’un raonament públic actiu i un coneixement més ampli de les exigències de l’equitat de gènere han propiciat un canvi enorme en aquest país.

La Xina ha de confiar en la força del raonament més que no pas en la coerció legal. L’eliminació de la política del fill únic és, de ben segur, un pas important en aquest sentit. El fet que la història demogràfica xinesa d’aquests últims 50 anys demostri clarament el que Condorcet denominava “el progrés de la raó” ens dóna, sens dubte, motius per a l’optimisme. I això és encara més important perquè la Xina té al davant més desafiaments, que hauria d’afrontar d’aquesta manera tan fructífera.