En paral·lel és millor

Dimecres vaig participar en un debat a Londres sobre els aspectes econòmics del conflicte entre Catalunya i l’Estat. Em vaig restringir al tema assignat, però vaig advertir que, al meu entendre, la causa del conflicte no és econòmica. És, més aviat, la profunda hostilitat de les elits espanyoles a acceptar que hi ha altres realitats nacionals dins de les fronteres d’Espanya. Ho vaig il·lustrar amb l’obsessiva i malaltissa resistència a acceptar que, a Catalunya, la llengua castellana i la llengua catalana estiguin al mateix nivell, amb la implicació que l’escola ha de garantir, com ara fa amb normalitat, que els seus graduats tinguin un coneixement educat de totes dues llengües. Poso l’accent en el terme educat. El dret a prescindir del català, com de l’aritmètica o la història, no és a la Constitució. Doncs ja ho veieu, divendres el govern espanyol va fer saber que aprofitarà el 155 per qüestionar la llengua a l’escola. És només un exemple: és probable que després d’unes setmanes inicials de prudència, les mesures de destrucció d’institucions i programes que els desplauen es multipliquin.

Ho faran amb el 155 o sense, amb Govern o sense. Però és prou clar que els serà molt més difícil si hi ha un Govern. És urgent formar-lo. L’espectacle de bloqueig actual està fent molt de mal al sobiranisme: desanima els seus i facilita la repressió de l’Estat. Un bon amic que viu a l’estranger, un professional molt reconegut internacionalment i que ha estat un participant actiu i distingit de la causa sobiranista, m’escriu, arran dels anuncis sobre la llengua a la escola: “La irresponsabilitat de no formar govern és colossal”. Aquest estat d’opinió s’està estenent. I no afecta només els que ens ho podem mirar amb una certa distància. Els servidors públics que diàriament estan esmorteint el cop del 155 pateixen un nivell d’estrès i d’angoixa molt elevat. Necessiten una perspectiva clara. Sense això, la Generalitat es pot col·lapsar des de dintre.

Entenc el que pretén el president Puigdemont: acumular davant de l’opinió internacional i els tribunals europeus les evidències que el govern espanyol, en connivència amb un sistema judicial molt polititzat, no respecta drets fonamentals, com, entre molts altres, el dels diputats electes. S’està preparant una contesa jurídica a Europa que és important guanyar. La qüestió és si això demana la no formació de govern. Crec que no. Fins ara ha dominat una lògica que en podríem dir de successió. Primer de tot caldria demostrar per la via dels fets que hi ha un diputat que no pot ser elegit president de la Generalitat per l’obstrucció explícita, i sense base legal, del govern espanyol i dels seus aliats. Una vegada s’hagi establert això, però no abans, m’imagino que la idea és deixar pas a un govern que tingui el suport de la majoria parlamentària. El problema és que tot això necessita temps, i de temps no en tenim.

Hauríem de passar a una altra lògica: la del paral·lelisme. En un pla, i sense més retard, les formacions polítiques, a través de la seva majoria parlamentària, nomenen un govern que, com és normal en una democràcia, està subordinat a la primacia del lideratge polític. També demanaria, ja que no serà avaluat per la seva política sinó per la qualitat del que faci, que fos un govern altament competent. La política de gran abast, en canvi, es desplegaria en un pla paral·lel. En aquest pla, les mateixes formacions polítiques donarien suport, amb totes les mesures de què disposin, a una política de denúncia dels empresonaments preventius i dels macrojudicis, així com d’exigència de reconeixement dels drets dels diputats electes. No ha de ser més difícil que en l’escenari de successió posar en evidència davant d’Europa el govern espanyol i els tribunals repressius. D’altra banda, les estratègies legals i jurídiques, que seran de maduració lenta, no han d’estar afectades per l’existència, en un altre pla, d’un govern que estic temptat de denominar com a interí, ja que res impediria que si arriba el dia que els drets dels diputats siguin reconeguts-és a dir, si es guanya la batalla-, la mateixa majoria parlamentària obri pas a un govern, ara sí, polític, que incorpori els seus màxim dirigents.

Em sembla que, en la pràctica, acabarem amb aquesta mena de govern interí. L’alternativa de portar la situació a noves eleccions és inversemblant. Llavors, la pregunta és: ¿què hi guanyem mantenint el plantejament en successió? La resposta és: molt poc. I què hi perdem deixant passar el temps? Molt. No val la pena. El plantejament en paral·lel és superior, i més intel·ligent.

Etiquetes