Els robots i les feines

Ho veiem cada dia al nostre voltant: una multitud de llocs de treball estan sent substituïts per màquines. No és res de nou. Ahir eren els telers impulsats per vapor, i avui les cadenes de muntatge operades per robots i ordinadors. Res fa preveure que aquesta tendència s’aturi. Ans al contrari: les màquines són cada vegada més barates i, sobretot, millors, en el sentit que tenen la capacitat de fer més coses, de substituir més. La pregunta, sovint angoixada, és si en el futur hi haurà prou llocs de treball per ocupar tots els treballadors. I per fer-ho amb dignitat (és a dir, amb bones compensacions salarials).

Sóc optimista. L’adopció d’una màquina permet produir més amb el mateix nombre de treballadors. Obre, per tant, una possibilitat d’enriquiment, no d’empobriment. No és una guerra o una catàstrofe natural en què, efectivament, es destrueixen recursos (una màquina nova elimina la vella, però només si és més productiva que aquesta; és a dir, si s’adopta, el guany net és positiu). Ara bé, i aquest és el missatge principal d’aquest article: per transformar la potencialitat d’enriquiment global en una realitat, i que a més estigui ben repartida, no podem vacil·lar en la utilització a fons de dues de les grans polítiques econòmiques que han caracteritzat el segleXX: la política macroeconòmica i la política fiscal redistributiva.

Suposem, anant al límit, que tot allò que concebiblement pot ser robotitzat ja ha estat robotitzat. Quedaran feines per a humans? Indubtablement que sí. En primer lloc, hi haurà les feines que podríem anomenar d’anàlisi i control creatiu sobre l’aparell econòmic. És probable que les instal·lacions que produeixen objectes en sèrie (diguem-ne fàbriques) no generin tants llocs de treball com en el passat, però en produiran (i amb tota probabilitat ben remunerats). Els quadres directius no seran substituïts per robots. I tampoc ho seran, per esmentar un exemple molt diferent en el sector públic, els diputats a les assemblees polítiques. En segon lloc, hi ha alguns tipus de feina que són de contingut humà per definició. No és el mateix que a una persona gran li faci companyia un humà que un robot. I mentre que no negaré que un conjunt de robots dansaires pot ser molt interessant (i una oportunitat per a la imaginació coreogràfica), penso que haurem de convenir que és un espectacle diferent que el d’un conjunt d’humans ballant. Tinc la convicció que, a mesura que siguem econòmicament més pròspers, la demanda per a aquesta mena de feines, la de treballadors essencialment no substituïbles per màquines, serà creixent. I, per tant, tenim la possibilitat d’un cercle virtuós: la mecanització, amb plena ocupació, fa augmentar la renda, i això pot generar un augment de demanda que sostingui la plena ocupació. Però, ¿i si l’encaix macroeconòmic no hi és perquè la propensió al consum no és prou alta (és a dir, s’estalvia massa)? Doncs en aquest cas, possible, les autoritats públiques hauran d’actuar estimulant, o complementant, aquesta demanda, és a dir, amb política macroeconòmica clàssica.

Per cert, plena ocupació no vol dir necessàriament una jornada de treball com l’actual. Podria disminuir. L’any 1930 Keynes va predir, informalment, que cent anys més tard n’hi hauria prou treballant tres hores diàries. No sembla que l’encertés, però qui sap si només en el termini temporal. No diria que no pugui succeir en un termini més llarg.

La sostenibilitat macroeconòmica no és, però, el final de la nostra història. En efecte, no podem considerar que, per més que la renda global d’una societat augmenti de manera continuada, el seu benestar global també ho faci si la renda no acaba repartida d’una manera que asseguri a tots els treballadors, en una situació d’ocupació plena, una vida digna (en relació a la mitjana de nivell de vida que la renda global permet). Un món molt mecanitzat, en creixement global i en el qual l’ocupació que es genera rep salaris que no són dignes, no és acceptable, i, per tant, des dels governs s’haurà de mantenir una actuació ferma en l’àmbit de la fiscalitat redistributiva. Afegeixo que aquest haurà de ser el cas tant en una situació de creixement equilibrat en què, per entendre’ns, la possible baixa productivitat d’un treballador no es podrà atribuir a mancances i inadaptacions formatives que no s’haurien de presentar en una situació equilibrada, com en les situacions transitòries en què la baixa productivitat pot ser causada també per aquesta inadaptació.