L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘No ha de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió tan important com l’autodeterminació’

"El que més costa de pair és la frenada brusca, la lentitud dels esdeveniments d’ara, la falta d’un horitzó engrescador. Ara l’horitzó és una sentència. El veritable caràcter de les persones es veu quan les coses van malament, el veritable caràcter de l’independentisme haurà de ser d’una perseverança admirable" 

Si això que diuen que el veritable caràcter de les persones es veu quan les coses van malament ho apliquem a la manifestació d’ahir, el veritable caràcter de l’independentisme és d’una perseverança admirable. 

L’independentisme llança un senyal d’alarma als partits polítics

Que enmig de la desunió dels partits i de la repressió de l’estat espanyol, centenars de milers de persones sortissin el carrer té molt de mèrit. Té mèrit perquè no hi havia res a celebrar, ni a cridar, ni a cantar. Es tractava de ser-hi, i centenars de milers de persones hi van ser, per sentit de la responsabilitat, amb actitud d’anar per feina, van aparèixer, van estar al seu lloc a l’hora que permetia captar les imatges de la gentada i van tornar a cap a casa.

Que hi hagués menys gent que altres anys és lògic. Hi ha un cert dol ambiental, i sortir a expressar el dol és molt menys engrescador que expressar alegria o esperança. La desunió i la repressió fan pagar peatge. Igual que el fa pagar la constatació que per més que la gentada sigui espectacular, Madrid fa veure que no la veu. 

Sense anar més lluny, ahir Pedro Sánchez, quan va formular la tradicional felicitació a Catalunya per la Diada, s’hi va referir com “un dels nostres territoris”. ¿Saben què em fa gràcia d’aquest menysteniment? Es passen el dia dient que el Procés és un desafiament. Més encara, que és el desafiament més gran de la història de la democràcia espanyola! Bé, doncs si això és així, si Catalunya té aquesta capacitat de capgirar-ho tot, ¿no deu ser perquè Catalunya és molt més que una simple comunitat autònoma? ¿No deu ser hora de seure a la taula per negociar una sortida política? 

I parlant dels socialistes, ahir la portaveu del PSC al Parlament, Eva Granados, va dir-li a Laura Rosel, a Catalunya Ràdio, una frase que passarà a la història. Va ser quan la Laura li va fer notar que la manifestació i els partits independentistes estan per l’autodeterminació. Granados considera que això és tan important que no pot decidir-ho la gent: "Nosaltres creiem que el problema que puguem tenir a sobre la taula passa perquè els polítics ens posem d'acord entre nosaltres i oferim una proposta d'acord a votació, en cap cas creiem en cap cas creiem ni en l'autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta."

Granados (PSC), sobre l'autodeterminació: "No creiem que la ciutadania hagi de dirimir una qüestió com aquesta"

El plantejament no pot ser més ranci: que la gent no decideixi sobre el seu futur. Que això sigui cosa dels polítics. D’això se’n diu despotisme il·lustrat. Tot pel poble però sense el poble. Això que ho decideixin uns polítics. Com es pot dir això l’any 2019? 

Potser el que més costa de pair per a una part de la societat que anava llançada és la frenada brusca, la lentitud dels esdeveniments d’ara, la falta d’un horitzó engrescador, imminent, comparat amb aquella velocitat del 2012 al 2017. Ara no hi avenços i l’horitzó és una sentència. Torno al principi: si això que diuen, que el veritable caràcter de les persones es veu quan les coses van malament ho apliquem als manifestants d’aquests anys,  el veritable caràcter de l’independentisme haurà de ser d’una perseverança admirable. 

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Per si hi havia algun dubte'