Xavier Rubio: “Una idea triomfa més pel context en què arriba que pel seu contingut”

"La situació Catalunya-Espanya em recorda el joc del dilema del presoner", asseguera l'informàtic, historiador i investigador postdoctoral del Centre de Supercomputació de Barcelona . "No crec que el llibre de paper desaparegui. L’electrònic em genera l’angoixa de no saber per on sóc"

Vostès fan servir les matemàtiques per analitzar la història i fins i tot per predir el futur.

Estudiem com canvia la cultura humana, entesa com tot allò que generem i ens intercanviem, és a dir, idees, tecnologia... I intentem matematitzar-ho.

A un pare, avui en dia, li és fàcil transferir al seu fill la passió per un equip de futbol. Però li costa més transmetre-li les creences religioses. Per què passa això?

La transmissió genètica gairebé sempre és vertical, d’una generació als fills, i en canvi això en la cultura és molt més delicat. L’equip de futbol normalment és una transmissió vertical, però, si parlem de música, normalment no fas cas als teus pares quan et diuen: “Escolta aquest grup, fill meu”. Escoltaràs els teus col·legues de generació, de qui copiaràs la música que t’agrada.

I això per què és?

Perquè tenim diferents mecanismes cerebrals per interactuar entre nosaltres. No és que la música dels teus pares o els teus amics sigui millor o pitjor. No és el contingut de la idea el que defineix si aquesta idea té èxit o no, el que ho defineix és el seu context. El context social en el qual tu aprens una idea és el que farà que t’agradi o no aquesta idea.

A qui fem més cas? Qui té més capacitat de prescripció?

Depèn. Hi ha un tipus de transmissió que està basada en la freqüència. Si molta gent adopta alguna cosa, tu també l’adoptaràs. És el que es diu biaix de conformisme....

O sigui que si molta gent comença a posar una bandera estelada al balcó, ¿és possible que tu també l’hi acabis posant?

O que et sigui més fàcil posar-l’hi. També hi ha biaix d’anticonformisme. Hi ha anuncis que et diuen que si copies aquest model ets diferent de la resta. En el fons no ho ets, perquè si tothom compra el mateix seràs igual que els altres.

¿Creu que som en un període excepcional de la història de la humanitat? Perquè m’imagino que el mateix devien dir els nostres avis i besavis quan van tenir la primera bombeta o la primera ràdio a casa. O els primers que van veure passar un tren.

De vegades faig broma amb els meus amics arqueòlegs sobre que només hi ha un moment rellevant en la història de la humanitat, que és quan els caçadors-recol·lectors esdevenen societats agrícoles. En el 98% de la nostra història, els humans han sigut caçadors-recol·lectors. Passar a ser recol·lectors va permetre quedar-se en un lloc. Per tant, poden néixer les ciutats... i, més important, la generació d’excedent alimentari, perquè va provocar especialització. Mentre un s’encarrega del menjar, l’altre pot fer una altra cosa. Això, si ho estires al llarg del temps, et genera moltíssima més innovació tecnològica, cultural, política... Però el canvi inicial, bàsicament, és el neolític. [Riu.]

I en aquests últims 20 o 25 anys quins moments distingiria?

Internet és el que ho canvia tot. Abans naixies en un lloc, la majoria de població no es movia i, per tant, la família era vital, el poble on vivies era vital... Quan passes a poder-te comunicar instantàniament amb una persona de qualsevol lloc del planeta, canvia molt. Fins i tot crea problemes. Neal Stephenson diu que internet està generant estancament en la ciència perquè com que tens accés instantani a qualsevol altra ciència no reinventes la roda mai. En no reinventar la roda, no hi ha grans idees esbojarrades que intentis tirar endavant, sinó que simplement estàs fent passos molt petits sempre endavant. Per tant, no estàs generant grans descobriments ni tens grans idees al cap.

¿Hi ha algun fenomen històric que s’estigui repetint?

Repetint-se no. Nosaltres apliquem la teoria dels sistemes complexos. El que diu és que hi ha cicles i equilibris. Per exemple, la Revolució Francesa. Durant una sèrie d’anys no hi ha bones collites, França està arruïnada per donar suport a la revolució americana, es trenca l’equilibri, es destrueix la monarquia...

Que és el que hem vist amb algunes dictadures. ¿Aquests patrons es repeteixen?

Nosaltres seguim aquests patrons. Volem veure si una variable no és suficient. A la Revolució Francesa, la gana sola no t’explicaria els fets, com tampoc t’ho explicaria la ideologia de la Il·lustració. Les dues juntes són les que t’ho permeten. Ara estem en contacte amb un grup del Canadà que intenta estudiar per què totes les societats tenen religió. No se sap exactament per què. Una hipòtesi diu que estem dissenyats genèticament per tenir religió.

Genèticament? Als cromosomes?

Sí, exacte. Creure que hi ha una espècie d’entitat que pot explicar tot el que nosaltres no entenem pot tenir sentit, perquè si tens una angoixa vital per la mort, la teva vida serà molt més estressada. És com una pel·li de Woody Allen. Si estàs molt estressat perquè no existeix Déu, pot passar que tinguis menys fills. I que socialment tinguis menys èxit. Portat a l’extrem, si durant generacions i generacions la gent és més feliç si té una religió, ho acaba incorporant a la seva genètica. És una hipòtesi. Jo no hi acabo de creure, però l’establiment d’una moral que ve dictada per algú sobre el qual no tens control ha sigut positiu per a la societat.

¿S’ha preguntat mai com es devia sentir el primer home que va dir: “De tots els que som per aquí a la vora remenant la cua, jo dec ser l’únic que pensa”?

[Riu.] És que això no és veritat. Em fascina molt la cultura animal. Els animals generen cultura i entre ells se la passen. També pensen. La diferència és que nosaltres podem acumular i transmetre cultura d’una manera molt més accelerada i sense errors. Els cetacis són uns animals fascinants. Les orques mares passen el seu llenguatge a tots els fills. Les balenes geperudes es van passant entre elles els càntics amb petites modificacions individuals.

Facebook sembla que és el gran prescriptor. Si t’agrada a tu, li agradarà a aquest. Com creu que està modificant el comportament de la societat?

Els de Facebook van en la mateixa direcció que anem nosaltres. Fa uns mesos van publicar un estudi al Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). Volien saber si les emocions es contagien de manera viral. És a dir, si tota la gent al meu voltant està trista, ¿jo estaré més trist? Van treure a un grup un percentatge molt petit de notícies que tenien una connotació positiva per paraules com felicitat. Van detectar que aquesta reducció de notícies positives feia que la gent que compartia aquestes notícies cada vegada estigués més trista, perquè les paraules que feien servir eren més negatives. Van demostrar amb centenars de milions de persones que les emocions són contagioses.

Amb les dades que tenim disponibles, com creu que pot evolucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya?

[Riu.] És molt complex perquè ha sigut un fenomen que s’ha accelerat molt i perquè ens falten dades. No ens deixen saber què pensa la societat sobre aquest tema. Si ho pensem des del punt de vista que abans Espanya i Catalunya estaven cooperant i ara, per les coses que sigui, Catalunya no vol cooperar i vol tirar pel seu cantó... Em recorda el joc del dilema del presoner. No sé si li sona.

Endavant.

Imagini’s que a vostè i a mi ens detenen perquè hem robat un banc. Però no tenen proves que ho hàgim fet. Aleshores, a cadascú de nosaltres ens tenen en cel·les separades i ens diuen: “Si confesses i l’altra persona no confessa, tu marxes lliure i a l’altra persona li cauran deu anys. Si els dos confesseu, als dos us cauran cinc anys perquè us heu delatat l’un a l’altre. Si cap dels dos confessa, com que no tenim proves d’aquí un any sortireu els dos lliures”. Vostè què faria?

Home, passar poquet temps a la presó, un any, i no trair el meu col·lega potser em faria pensar a no dir res.

Vostè cooperaria amb l’altra persona?

Crec que sí.

El problema és que si jo sé que vostè callarà, jo podria delatar-lo i jo sortiria lliure i a vostè li caurien deu anys. Aquest és el dilema...

Però representa que som amics...

Perquè el dilema tingui sentit has de pensar en l’egoisme pur. Òbviament si som amics ja hi ha altres condicionants. El cost no només és la pena, sinó la pena de l’altre. Però, en una situació egoista, el dilema diu que la cooperació no és possible perquè si jo sé el que vostè farà i vostè sap el que jo faré, els dos sempre ens delatarem i hi sortirem perdent tots dos perquè tots dos acabarem complint cinc anys.

I ara posi-ho en el cas de Catalunya i Espanya.

M’agradaria pensar que el problema que hi ha és que abans els dos més o menys sortien beneficiats. En el moment que Catalunya creu, especialment amb el tema de l’Estatut, que Espanya ja no vol cooperar i s’està aprofitant del joc, la teva única opció és no cooperar, perquè el que estàs fent és sortir perjudicat sempre mentre l’altre en surt beneficiat. Òbviament això és la part científica, la part personal ja és un altre tema i cadascú té, amb el cor a la mà, l’opinió que tingui. Però jo crec que s’hi assembla bastant.

Per què funciona Casablanca si fa 60 o 70 anys que està rodada?

Funciona per a vostè o per a mi, però potser per a una persona de 15 anys... No ho tinc tan clar. Hi ha adolescents que diuen “les pel·lícules en blanc i negre són avorrides”. Però com pot ser avorrit el film El tercer home? És un tema cultural. Les generacions van canviant la seva idea de ritme visual. Si vostè compara El senyor dels anells amb El hòbbit, que és del mateix director, amb gairebé els mateixos actors i el mateix context, les batalles són diferents. A El hòbbit són molt accelerades i hi ha molt caos, i a nosaltres que ja tenim una edat no ens agrada tant. Als més joves sí. Necessiten el ritme amb què processen les dades visuals, que és molt més elevat que el nostre. Cada generació té un llenguatge visual i això Hollywood ho sap i ho aplica.

¿Vostè creu que el llibre en paper desapareixerà?

No, no ho crec. Durant uns anys he tingut llibre electrònic i m’he passat altra vegada al paper, perquè el llibre electrònic em genera una angoixa de no saber per on sóc, perquè no tinc una mesura de la mida del llibre. No sé si és cosa meva o és generacional. Potser en paper desapareixerà en un futur, però com a concepte d’explicar històries no veig per què ha de desaparèixer per ara. És la meva esperança.