Processar el Procés o l’estat de mentida

S'utilitzen indegudament termes com 'terrorisme', als quals és sensible un país que els ha patit

El discurs de l’Estat sobre la Catalunya que s’autodetermina conté una concatenació d’afirmacions discutibles, que se superposen des dels tres poders convencionals: lleis, govern, tribunals. Però encara s'hi ha d'afegir la quarta dimensió del Quart Poder: els mitjans de comunicació.

La violència que la majoria de la gent va veure i/o entomar el dia 1 d’octubre va ser la de la policia. Tanta violència que va arrossegar votants que no estaven disposats a anar a les urnes convocats per separar-se d’Espanya, però que sí que hi van anar interpel·lats per la consciència. La multiplicació de la mentida en progressió geomètrica va emergir quan el govern espanyol va decidir processar el Procés. Als tribunals, però, calia algun crim: “Si no hi ha delicte, no hi ha autor”, “Nulla poena sine culpa”, invoquen els penalistes que van estudiar dret romà. És en la judicialització que la raó d’estat va necessitar negar cada mentida que es descobria amb una de nova, carregant de sentit la catalaníssima expressió tèxtil “embolicar la troca”. I així continuen, perquè ara en necessiten una bateria de recanvi, atès que la prova europea del polígrafs acaba de detectar en tres llengües que la faula de José Agustín Goytisolo, que cantem amb Paco Ibáñez, és certa: els xais són els dolents i el llop és el bo.

Han engiponat amb tot plegat una realitat virtual que ha desbancat la tangible; així s’explica que acreditades esquerres espanyoles siguin tan passives o tan crítiques amb la dissidència catalana, perquè no la coneixen des de les seves fonts sinó només des de l’ambient enrarit d’un pensament únic hostil, que difonen aquests personatges que menteixen amb l’arrogància del psicòpata, perquè es creuen la mentida.

Ara els hi toca als CDR, i al pas que anem això semblarà la cua de 'La vida de Brian' per triar pena: "Crucifixion? Next, please"

Hi ha, a més a més de la font i del missatge, l’aspecte formal que arrodoneix la violació de la versemblança: la gramàtica. L’ús indegut o manipulat de paraules o expressions. El “cop d’estat” i el “colpisme-colpistes” són actors principal d’aquesta tragicomèdia, amb secundaris notables com “rebel·lió”, “sedició” i contaminacions mediambientals de violència com “terrorisme” i “kale borroka”, a les quals és molt sensible una població que ho ha patit tant. Ara els hi toca als CDR, i al pas que anem això semblarà la cua de 'La vida de Brian' per triar pena: "Crucifixion? Next, please".

L’extensió del terrorisme a la política convencional parteix aquí de l’experiència basca, on ETA va servir per contaminar tot el nacionalisme. En l’apartat més concret de la 'kale borroka', té ben poca cosa a veure amb l’actuació dels CDR, per més que els qualifiquin de “comandos separatistes”. La 'kale borroka' no era un moviment pacífic de masses, eren petits grups, els 'talde', amb balanços com el del 1995 –ple auge– de 58 artefactes explosius i 479 còctels Molotov, atacant 656 objectius, sobretot caixers automàtics, autobusos i vagons de tren. Tot això, sense perdre ni un gram de gravetat, en un altre context podria ser jutjat com a desordres o disturbis, fins i tot com a “insurgència juvenil” (cito el fundador del Centre d’Investigació per la Pau Gernika Gogoratuz) amb menors conseqüències punitives.

La mentida és una gran entitat, vivim en el seu hàbitat, la biosfera és oxigen i mentida

Finalment, ajuda a la construcció del monumental monument dels arquitectes falsaris el que podríem anomenar dret consuetudinari de la mentida. James Patterson i Peter Kim van realitzar una enquesta (2002) sobre una població de 2.000 nord-americans, amb un resultat tan aclaparador com que el 91 per cent de la ciutadania menteix amb freqüència. Si la veritat és particular i singular, la seva antípoda, la mentida, en canvi, és un universal, i com a tal podríem formular-ho sense trair ni l’escolàstica! Pensem en quantes circumstàncies viscudes al llarg del dia ens trobem amb la mentida... La mentida és una gran entitat, vivim en el seu hàbitat, la biosfera és oxigen i mentida. Qui sap si no hem nascut d’ella. La policia científica –aquí, no a 'CSI Miami'– es rumia de fer proves d’ADN si no són absolutament imprescindibles, perquè unes quantes paternitats atribuïdes pel Registre Civil podrien no tenir res a veure amb la paternitat biològica.

La novel·la negra va plena de perjuris. Com la realitat; recordem que el greuge de Mr. Clinton no va ser una conducta sexual poc edificant sinó que ell la negués sota jurament. Agatha Christie, a 'Teló' (1975), últim cas d’Hercules Poirot, hi desenvolupa un veritable tractat sobre tota mena de mentides, amb els tribunals pel mig. Si llegim bé l’'Èxode' (20, 16) i el 'Deuteronomi' (5, 20) comprovarem que la transgressió pecaminosa de la veritat es refereix al fals testimoni. La filosofia s’ha ocupat a bastament de la relació intrínseca veritat-mentida. Des d’Anaxàgores i Sòfocles, fins a Wittgenstein i el mateix Joan Fuster, passant per Kant i Rousseau. Oscar Wilde va insistir brillantment en el contenciós moral a què ens estem referint en el seu llibre 'La decadència de la mentida', en què ja posa de manifest la generalització d’aquesta xacra. En l’actualitat, si volem aprofundir en les simes de la mentida hem de llegir Hannah Arendt, autora de la teoria de “l’exposició absoluta a la mentida”, i Jacques Derrida. No menys precisos, dos poetes de la cançó ens recorden que la mentida és veïna nostra. Diu Luis Eduardo Aute: “Todo es mentira menos tú”. Diu Manu Chao: “Todo es mentira en este mundo”.

Deixo per a un treball acadèmic l’estudi que tinc gairebé enllestit sobre el tema de la mentida en el creuament entre periodisme i política, que n’hi ha per llogar-hi cadires, i l’independentisme de 'hooligan' digital hi surt prou galdós. Com que acabo en l’espai universitari, recomano no perdre’s els últims fotogrames de la sèrie del màster que mai no va existir. Dóna per a un bon treball de final de màster sobre la concatenació de mentides 'ad infinitum' potinejant encara més una democràcia que se’n va a fer punyetes.