CRÍTICA PREMSA

Joe McGinniss: el seu text són els teus ulls

El periodista Joe McGinniss va traspassar dilluns. Entenc que no li soni, però sàpiga que en el reportatge polític hi ha un abans i un desprès d’ell. Ens va deixar The selling of the president 1968 i una dotzena de llibres completament prescindibles. Ara bé, The selling... és un divisor d’aigües. Mai abans s’havia fet una crònica tan intensa sobre com les tècniques de màrqueting polític ajuden a transformar un perdedor sense remei en candidat victoriós. McGinniss, incrustat dins l’equip de Richard Nixon, va explicar les golfes i racons de la campanya republicana del 1968 amb detall quirúrgic. La gràcia està en dues decisions que li podien haver costat el llibre. La primera és l’eliminació de qualsevol detall que desviï l’atenció del personatge. Al final del primer capítol, per exemple, no sabem ni si Nixon duia corbata. La segona, curiosament, és el detallisme tossut, asfixiant, intens a l’hora de presentar el caràcter de Nixon a través d’uns pocs fets en lloc d’escriure una crònica extensa i cronològica dels actes de campanya, afegir la seva opinió i fer comparacions històriques.

Això era el que el públic i el periodisme estaven acostumats a consumir, sobretot a la sèrie The making of the president, de T.H. White, l’autor canònic de la cosa. McGinniss ho liquida tot plegat en un sol capítol. Descriu, una darrere l’altra, les dotze preses que el candidat necessita per rodar tres anuncis de televisió. Nixon repeteix un text molt semblant una vegada, una altra, una altra... Entre presa i presa, McGinniss atansa cada cop més el zoom de la seva ploma al personatge, que ens apareix dibuixat amb més claredat a cada escena. Llegim la mateixa peça a totes les pàgines i no ens avorreix ni es fa pesat perquè, en realitat, el periodista presenta la personalitat de Nixon amb detall sense necessitat de fer servir més que la descripció minuciosa i endreçada de les pures accions del candidat, sense cap mena de valoració ni judici. El seu text són els teus ulls.