La majoria sorollosa

Miro i remiro els diaris catalans i trobo que no hi surt la gent. Vull dir els que la Diada d'enguany van fer que tot s'accelerés i que se n'anessin riu avall la puta i la Ramoneta, el peix i el cove, el federalisme i l'asimetria i tot plegat. Ja entenc que aquests dies el protagonisme de la Generalitat -president, Govern i Parlament- és majúscul. Fixi's, però, que tot el discurs polític s'arrenca sistemàticament amb l'evocació d'aquella Diada èpica. La Mare de Totes les Diades. L'espurna que ha fet esclatar la cosa. On s'han posat, totes aquelles persones? Què hi diuen? En sabem molt poc. Apareixen intermitentment, amb comptagotes, a les ràdios. On és, als papers, el poble del Dotze de Setembre? Fa dos-cents noranta-vuit anys se'n va fer la crònica: l'endemà de la desfeta van tornar a la seva feina. Certament, parlaran el 25 de novembre a les urnes. Però ni els vots ni el seu recompte no ens explicaran les seves petites històries, les seves alegries i angúnies, la seva evolució… o revolució, la seva navegació interior. Trobo a faltar el país, més enllà dels índexs macroeconòmics, els contorsionismes polítics, els embolics jurídics. Ho sé, és una feinada, és complex. Però bé que s'ha posat a la vitrina el patiment de les retallades. Per què no amb les pulsions dels que travessen aquest moment decisiu, que són la mateixa gent? Divendres passat deia que la historia cau gran als diaris. Això, però, tampoc no justifica renunciar a fer diaris perquè qui ens vulgui explicar d'aquí cinquanta anys hi trobi el suc i la substància, que som tots nosaltres. Aquesta tasca colossal tancaria a les golfes, amb pany i forrellat, l'andròmina mental de la mayoría silenciosa . Des de la Diada d'enguany, a Catalunya, la majoria és sorollosa i ha passat al capdavant de la història. Mostrar-la i demostrar-ho és la missió dels mitjans de comunicació.