CRÍTICA PREMSA

Els mèdia poden curar el mal de cap

És totalment contraintuïtiu. La major part de les innovacions, dels guanys i del valor afegit en el món dels mèdia no vindrà d’empreses informatives establertes, clàssiques. Tampoc de les start-ups del ram. Vindrà de gent que, sense buscar-ho, s’adona que fer mèdia és la solució a un altre problema. Ho diu Stijn Debrouwere al seu blog Fungible i té més raó que un sant. Què faig quan provo de posar-me al dia musicalment? Dues coses. Pregunto al meu germà Ramon què val la pena. Més sovint, però, entro a la secció Best new music de Pitchfork.com, copio el nom del primer àlbum de la llista, el poso al cercador de Spotify i avall que fa baixada. Si m’agrada, polso el botó d’algun dels “artistes similars” o de la “ràdio” del grup, que m’ofereix un flux musical semblant. O segueixo algú amb gustos similars. Guardo les cançons que m’agraden, les puc compartir. Etcètera. Cost de tot plegat: zero. Satisfacció: nou sobre deu.

En tot aquest procés (perdoneu la paraulota), no és Spotify l’actor important. El protagonista és Pitchfork, que és el meu prescriptor, com s’anomena en el món del màrqueting a qui influeix en la decisió del consumidor. Spotify, si voleu, fa de prescriptor secundari o terciari perquè els seus algorismes de recomanació, els botonets que deia abans, són ben pitjors que els crítics de Pitchfork, que són humans (i, val a dir-ho, una mica pesats).

Què feia abans? Abans de l’abans em comprava el Vibraciones. Un cop al mes! La de setembre del 1978, en què sortien algunes notícies d’Elvis Costello (gran!), em va costar cent pessetes. Després, Rock de Lux, també mensual, crec que fa deu anys costava uns cinc euros. ¿Encara hi ha algú que pensi que els mèdia tradicionals tenen algun paper en la meva vida musical? Ni Ryan Schreiber ni Daniel Ek, fundadors de Pitchfork i de Spotify, volien fer un mèdia. Volien resoldre un altre problema. Però fer mèdia n’era la solució. Entretant, els mèdia de sempre, que tenien la tradició i les audiències... ja ho veieu.