ARQUITECTURA

Fusionar una casa dins el paisatge amb vegetació i tecnologia

Enric Ruiz-Geli presenta un nou habitatge experimental i sostenible a la casa Stgilat, a Aiguablava

L’arquitecte Enric Ruiz-Geli va ser batejat com “el Gaudí molecular” quan va presentar el seu projecte per a El Bulli Foundation, per la manera com s’inspira en la natura i alhora experimenta amb les tècniques constructives perquè les seves obres siguin el màxim de sostenibles. Mentre continuen les obres d’El Bulli Foundation, Ruiz-Geli ha presentat als mitjans un dels seus últims treballs, la casa Stgilat, a Aiguablava. “Aquesta casa és entre la Villa Nurbs [un habitatge que va construir a Empuriabrava] i El Bulli Foundation”, afirma Enric Ruiz-Geli.

La casa Stgilat pertany a una família suïssa formada per un matrimoni i un fill. La ceràmica que fa de pell de la casa i del pavelló per al fill, realitzada per Toni Cumella, pot recordar el trencadís de Gaudí, tot i que són peces realitzades expressament per a aquesta obra i no estan trencades. Ruiz-Geli, però, ha treballat un altre referent: ha volgut portar al segle XXI les voltes de l’arquitecte Rafael Guastavino. Tot i així, per la manera com les obertures de la casa emmarquen els paisatges i com tot està pensant per deixar la mínima empremta ecològica, la casa també pot recordar les arquitectures vernaculars anònimes. “Li vam dir al client que no li faríem un habitatge sinó que la casa Stgilat funcionaria com casa seva però que seria un cas d’estudi, com els del matrimoni Eames i Richard Neutra”, explica l’arquitecte. En aquestes cases avançades no és estrany trobar-hi treballs encara més experimentals, i de fet la casa Stgilat també inclou un pavelló concebut durant un taller que Ruiz-Geli va fer a l’Art Center College of Design de Pasadena. La particularitat del pavelló és que va ser construït omplint una membrana posada damunt un motlle amb un formigó químicament accelerat.

Després de Coderch i Bonet

La casa Stgilat és una excepció en un entorn esquitxat de segones residències més o menys modernes i més aviat ostentoses, i Ruiz-Geli compara la seva obra amb exemples precedents de la bona integració d’un habitatge en el paisatge, com La Ricarda, d’Antoni Bonet Castellana, i la casa Ugalde, de Josep Antoni Coderch. Per minimitzar el moviment de terres, les dues peces de la casa es posen “com un bolet” en tres punts del solar, com diu Ruiz-Geli, i no ha construït cap mur per aïllar-la del carrer sinó que ha aprofitat el marge existent. “En l’urbanisme oficial les cases són prismàtiques i planes i apareixen els murs de formigó que destrueixen el paisatge”, diu. A més, la casa inclou una cisterna que recull l’aigua de pluja necessària per al regadiu de tot un any, i també per omplir la piscina.

El solar de la casa Stgilat té uns 2.000 m2. Ruiz-Geli no revela el preu de la casa per raons de privacitat dels propietaris, però sí que assegura que no és excessiu: “Això no és Hollywood”. Les voltes, que recorden uns turons, no es van construir amb un forjat sinó amb un motlle de fibra de vidre de sis mil·límetres de gruix realitzat en un taller de Toledo. “És deu vegades més resistent que l’acer i vint cops més lleuger”, diu Ruiz-Geli. La pell interior, també de Cumella, és més càlida i el nou disseny de les peces ceràmiques aconsegueix resoldre els problemes d’acústica de la volta catalana tradicional.

La casa fa un any que està en funcionament i ara està tota envoltada de vegetació. Una altra de les seves característiques és l’ús de l’internet de les coses: les portes del pavelló experimental es poden programar per generar corrents d’aire que creïn un bon ambient i s’hi pot fer sonar el fil musical través del mòbil. Pel que fa a l’energia, l’aïllament tèrmic permet estalviar-ne un 60% i se’n produeix un 40% gràcies a una estació d’aerotèrmia. A més de l’aerotèrmia, Enric Ruiz-Geli tenia previst posar plaques fotovoltaiques a la coberta del pavelló, però va topar amb la normativa municipal.