El llenguatge bèl·lic i el coronavirus

Quan un sistema és sotmès a una prova d’estrès, es posen de manifest algunes disfuncions

El llenguatge bèl·lic i el coronavirus / GETTY

La pandèmia originada per l’anomenat Covid-19 és sens dubte un problema de gran abast, que demana molt esforç i obliga a mobilitzar tots els recursos. Quan un sistema és sotmès a una prova d’estrès, es posen de manifest algunes disfuncions que en circumstàncies més habituals poden passar inadvertides. Dit amb altres paraules, se li veu el llautó. Voldria cridar l’atenció sobre un aspecte d’aquest llautó que s’ha posat de manifest, que pot semblar lateral però potser no ho és tant.

Em refereixo al llenguatge emprat, que en molts casos ha estat decididament bèl·lic. Des de bon inici sovintegen paraules com guerra, batalla, combat, derrota, victòria i d’altres similars. Però més enllà del lèxic, tot l’estil i la forma de parlar prenen el to d’una arenga patriòtica, gairebé militar, que ens crida a la mobilització. I no hi ha dubte que ens cal una mobilització. Davant d’una crisi que posa en perill la vida de tantes persones, la primera cosa és mobilitzar-se. En això tots hi estem d’acord. Però no n’hi prou a mobilitzar-se, immediatament cal posar racionalitat i intel·ligència a aquesta mobilització, i és aquí on el llenguatge militar i l’orgull patriòtic grinyolen. Perquè el llenguatge bèl·lic emprat no és només una qüestió d’estil, o formal, que pot agradar més o menys, sinó que amaga una qüestió de fons, una forma de pensar i de fer. És una mentalitat, que tenim tan enganxada a la pell, que ens passa inadvertida, com si no pogués ser d’una altra manera. Mirem d’explicitar aquests implícits, aquests axiomes no qüestionats per inconscients, perquè són ells els que dirigeixen una conducta que ens porta a cometre molts errors. 

La nostra civilització és encara deutora d’una cultura massa masclista i violenta, que davant d’una situació de crisi o d’amenaça té tendència a respondre aixecant ostentosament el pit (“pit i collons”) i a encarar els conflictes i els problemes “declarant-los la guerra”. Aquesta actitud, ja ho hem dit, té una part positiva i necessària: ens mobilitza i ens prepara per afrontar una situació que demanarà sens dubte esforç, sacrifici i generositat. Però, en canvi, dirigeix aquests esforços i sacrificis de forma inadequada.

La nostra civilització és encara deutora d’una cultura massa masclista i violenta, que davant d’una situació de crisi té tendència a respondre aixecant ostentosament el pit

Posar-se “en peu de guerra” davant de qualsevol situació sempre és una actitud equivocada, que bloqueja sortides més intel·ligents. “Declarar la guerra” vol dir intentar imposar-se per la força, plantejar la decisió del problema en el terreny del poder. Aquest és un terreny que no té cap relació amb la racionalitat. Si jugar-se qualsevol tema important a l’atzar de qui és més fort ja és una estupidesa, què podem dir si es tracta de resoldre una pandèmia! Fer ostentació de força o de poder resulta patètic i moltes vegades amaga incapacitats, inseguretats i pors. Tanmateix, és el primer que fan els estats i els seus governs: fer ostentació de força, de poder, de domini, treure l’exèrcit al carrer i tots els cossos de seguretat. Naturalment no és l’única cosa que fan, però aquesta no falla mai. 

Els estats, hereus d’aquesta llarga tradició violenta i masclista, han desenvolupat sistemes de seguretat basats en aquesta capacitat d’imposar-se per la força. És el que anomenem seguretat armada. I quan apareix una situació de crisi treuen el que han preparat, orgullosos del seu poder. Però en situacions com la que ens ocupa es fa evident que aquest instrument no pot respondre-hi adequadament. Llavors no podem deixar de lamentar no tenir disponibles els immensos recursos malbaratats, per fer més fort el nostre sistema de salut i de protecció social, que, aquests sí, ens proporcionen seguretat de la bona. 

Més que “declarar la guerra”, hem de construir la pau (societats més lliures, justes i igualitàries, dotades d’aquells mitjans que fan possible una vida digna per a tothom). Més que fer ostentació de poder i de força, hem d’afirmar que és l’hora de la compassió i de la intel·ligència, de la generositat i de la bondat. Més que l’orgull patriòtic, el que ens ajudarà a sortir de la crisi és la humilitat de reconèixer errors i febleses i aprendre la lliçó. Més que vèncer, hem de transformar. Més que destruir, hem de construir. 

Aquesta crisi hauria de ser també una ocasió per aprendre i per replantejar models i maneres de fer

La concepció armada de la seguretat, la cultura de la immediatesa i l’eficacisme imperants, s’entesten a aplicar la força per evitar efectes no desitjats però sense ocupar-se de les causes. El que importa és doblegar la situació, ofegar el problema, aixafar el conflicte, vèncer. No importen ni els mitjans ni les causes del problema. Actuar d’aquesta manera serà sempre una mala opció que, en no modificar les causes, està condemnada a repetir, tard o d’hora, la mateixa situació. Totes les crisis són símptomes d’alguna cosa que no va bé. La resposta intel·ligent no és tapar el símptoma i ignorar la causa, sinó preguntar-se què hi ha en el nostre estil de vida que no va bé, amb la humilitat d’estar disposat a modificar-ho. 

La pandèmia del Covid-19 ens ha col·locat davant d’una crisi greu. Pal·liar el dolor de la gent per la malaltia i pels duríssims efectes econòmics és urgent i necessari. Els governs, amb més o menys encert, ho intenten. Cal reconèixer el seu esforç i la dificultat de l’empresa. Però aquesta crisi hauria de ser també una ocasió per aprendre i per replantejar models i maneres de fer. Compassió versus força, intel·ligència versus masclisme, humilitat versus orgull, seguretat humana versus seguretat armada, causes versus efectes, pau versus guerra... 

El llenguatge bèl·lic no és casual, com tampoc no ho són els llenguatges masclista o racista. Canviar el llenguatge tampoc ho serà. Quan aquest canvi comenci a produir-se tindrem un senyal esperançador que alguna cosa de fons també està canviant.