Una ciutat anomenada Europa

Europa ha de generar la massa crítica suficient per fer front als embats xinès, rus i nord-americà

Fa molt pocs dies es va celebrar a Brussel·les la vuitena cimera de la European Innovation Partnership on Smart Cities and Communities. Barcelona en va ser una de les ciutats fundadores, anys enrere. Es tracta d’una plataforma de ciutats creada per la UE que mira de dotar les ciutats europees de les capacitats necessàries per guanyar en qualitat de vida, igualtat d’oportunitats i millora dels serveis socials mitjançant l’estat de l’art de la tecnologia. Ens vam reunir a l’Albert Hall, un vell cinema convertit en sala de convencions. L’ambient era expectant. Les eleccions europees, i també nacionals, regionals o municipals, segons el país, apunten a un canvi d’era. La fi del domini del Partit Popular Europeu sembla cantat, i tanmateix l’alternativa no és gaire falaguera. El canvi no és tan sols conjuntural. Europa, enfrontada al Brexit i als dimonis del populisme d’esquerres i de dretes, malda per retrobar-se a ella mateixa. La reunió de ciutats, regions, empreses i entitats socials de tot Europa va esdevenir un espai de reflexió activa. El gran repte europeu és el de l’escala, sense renunciar a la identitat. Generar la massa crítica suficient per fer front als embats xinès, rus i nord-americà, en termes de competència global. El repte també és financer. Europa destinarà uns 500 milions d’euros a la modernització dels serveis municipals de les ciutats de la Unió. És una xifra ridícula. L’Índia o la Xina multipliquen per deu aquesta quantitat. La temptació és dir: home, esclar, l’Índia i la Xina són deu vegades, vint vegades, cent vegades més grans que nosaltres. Si el nosaltres és europeu, però, estarem en disposició de veure les coses de manera diferent. Començant pels EUA, a qui depassem per dos-cent milions de persones. Europa ha de prendre consciència de la seva mida, i de la seva diferència. Consciència de la capacitat de competir, si deixa d’autoflagel·lar-se, si deixa d’oblidar el model que l’ha feta gran els darrers setanta anys. Europa, producte dels centres cristianodemòcrata i socialdemòcrata, no pot haver arribat fins aquí per deixar-ho tot en mans dels populistes de l’extrema esquerra o dreta, tots dos enemics de la idea d’una Europa liberal i oberta. Europa s’ha de refer en els principis de llibertat individual i col·lectiva, i ha de saber aprofitar la dimensió social i les iniciatives privada i cívica que la converteixen en el lloc on tothom vol ser.

La fe en un futur compartit europeu a través de les ciutats no és una quimera. Ha de ser una voluntat

El 75% de la població europea viu en ciutats, i les ciutats són el lloc en el qual construïm oportunitats, feina, equitat, educació, serveis i benestar; però també desigualtats, inseguretat, contaminació, atur, pèrdua d’identitat. Europa s’hi ha de bolcar. Europa, que no té megaciutats com Xangai, Shenzhen, Bombai, São Paulo o Los Angeles, ha de començar a descobrir que la xarxa inigualable de ciutats de la qual disposa té unes condicions de vida superiors, de mitjana, a la resta de ciutats del món. Condicions per garantir un futur general més pròsper. L’esclat digital necessita d’espais de creació d’escala humana, arrelats i dignes. Espais on la qualitat de vida es barreja amb la història, i amb la multiplicitat de procedències de les persones que hi van a parar. La Catalunya ciutat dels nostres noucentistes és el model a partir del qual construir la idea, l’ideal, de l’Europa ciutat del segle XXI. D’aquí que a la reunió de Brussel·les aquesta idea, nascuda a Barcelona, hagi començat a agafar força. L’Europa ciutat haurà de saber tractar amb uns estats cada vegada més ineficaços a l’hora de donar resposta als problemes concrets de les persones, a les incerteses i les pors que tenallen les nostres societats. A Catalunya sabem què vol dir lluitar, literalment, en pau, pels nostres drets i llibertats, basant-nos en una proposta cívica de ciutadania, que respecta la voluntat majoritària i que, a través d’ella, es proposa fer front als reptes globals. Catalunya és un enxarxat de societat civil, organitzada en carrers i places, en entitats de tota mena i mida. I també ho és el Vèneto, i Baviera, i Flandes, i el País de Gal·les. Nosaltres informem, donem ànima a l’enxarxat amb la nostra identitat, compartida amb el conjunt dels Països Catalans. Nosaltres podem ajudar a redescobrir el potencial europeu, fent-lo manifest a través d’una idea renovada d’Europa, allunyada de la por i dels extrems, molt més aproximada a l’eficàcia i l’eficiència dels que s’acosten als problemes amb ganes de solucionar-los. La fe en un futur compartit europeu a través de les ciutats no és una quimera. Ha de ser una voluntat. Alguna cosa més que una possibilitat. La coincidència de les eleccions municipals amb les europees ens hi hauria d’ajudar a pensar.