En el crepuscle de les ideologies dels anys 70 es va pensar que els drets humans emergirien com la força antiideològica, objectiva, transversal i, sobretot, neutral en la governança del món. Ja no hi hauria ni sistemes, ni ideologies, solament un avanç inexorable dels drets humans en la construcció d’una justícia global que servís per a un govern postideològic. Havia de ser una victòria del progressisme? O tal volta una victòria del neoconservadorisme formalment estructurat? I si fos un pla malvat dels llibertarians per destruir l’estat?
Res de tot això: la victòria en la retòrica dels drets humans va ser de la moralitat, la sempre subjectiva, eternament ambigua, ambivalent i partidista moralitat. En la concepció dels drets humans en tant que última utopia, la moralitat s’hi va refugiar des de la primera hora. I no n’ha marxat mai. Aleshores, què és el dret humà i quins són exactament els drets humans? Una avortista ens dirà que és el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. Per la seva banda, una antiavortista dirà que és el dret del nonat a la vida. Tots dos es reclamen dels drets humans, segons qui els exposi. És el fracàs de la darrera utopia, que, com totes, va cercar la neutralitat i objectivitat d’una justícia global progressiva i democràtica lluny de passions i les consegüents interpretacions.
En una mateixa retòrica s’està construint una idea parcialment fonamentada en la utopia dels drets humans: la de la governança global. En aquest cas l’element central de neutralitat no és l’objectivitat: és l’eficàcia. Calen governs eficaços, dirigits per esforços cientifistes, amb objectius globals a assolir, engreixats generosament per una burocràcia internacional al servei de poders als quals poques vegades som capaços de visualitzar físicament. Així, no solament els drets humans, sinó també les democràcies hauran de servir a la neutral eficàcia marcada per criteris globals: les necessitats de tots. Sempre pel bé de tots. Estem forjant una nova utopia, severament antidemocràtica, estancada en el capitalisme clientelar d’estats agònics i difuntes ideologies de l’era de la informació.
Lluny queden els temps vuitcentistes del revolucionari, demòcrata i nacionalista Giuseppe Mazzini. L’italià va basar tot el seu sistema ideal i harmoniós en un concert internacional de nacions. Creia que la nació era el marc superior de la democràcia, però que s’havia d’organitzar en el marc internacional per tal d’estendre els principis de la revolució democràtica arreu. En el si de la Primera Internacional Mazzini i Marx van enfrontar els seus models. Mentre Mazzini enaltia la nació, Marx responia amb la classe obrera. La classe obrera no havia de servir la revolució per assolir una democràcia nacional i internacional, sinó per establir un poder proletari. I la resta ja és prou coneguda.
És en aquest sentit que s’entenen els esdeveniments d’Ucraïna. El país ha viscut l’acumulació d’utopies. ¿La resistència de Kíev ha estat per dur a terme una revolució democràtica? ¿O bé ha estat per la defensa dels drets humans, que el president Ianukóvitx vulnerava? ¿I si arribéssim a fer una lectura de classes de la situació? ¿Encara seria el feixisme? No, tot plegat és un afer dins l’entramat de la governança global i la seva eficàcia per a un món millor. En realitat, ja coneixem la història. Al darrere de la nova utopia de la justícia global s’hi amaga el mecanisme que sempre nodreix tota ideologia: geopolítica. El plausible desmembrament d’Ucraïna serà una peça més de la geopolítica i tota utopia i ideologia postindustrial -ideologies mortes o moribundes- celebraran, justificaran o criticaran un resultat o un altre segons els seus interessos geopolítics. Putin coneix molt bé la història recent de Rússia i sap com ha de gestionar les utopies. De l’Hongria de 1956 a l’Alemanya Oriental de 1989 s’expliquen èxits i fracassos de geopolítica soviètica.
El joc va marcant els seus canvis i ara és el torn a Ucraïna. Tot es fa en nom de la democràcia, o dels drets humans, o de la justícia global, o de qualsevol altre sistema neutral per entendre el món i per justificar l’acció d’un poder i d’una moralitat. Que Crimea sigui russa. Que la Unió Europea, a través d’una Polònia amb molts interessos, intervingui una Ucraïna occidental. I així fins que, consumat el reequilibri, s’obtingui un producte estable i eficaç. Fins a la propera.
Els catalans no hauríem d’extreure conclusions d’Ucraïna perquè tot es pot justificar a favor o en contra de la independència de Catalunya. I hi ha alts preus socials que la geopolítica no deu estar disposada a pagar per al cas català. Cal reflexionar què pot oferir una Catalunya independent o dependent al món. La resposta a aquesta pregunta tan crucial és la que posarà en marxa els instruments per justificar un estat o un altre a Catalunya. Només en aquest punt es podria reivindicar que Catalunya té el dret a l’autodeterminació, que la nova Catalunya serviria la democràcia. I que la justícia i governança globals necessiten una Catalunya independent. En pro de l’eficàcia.
Geopolítica, poders, estats, organismes (i burocràcia) internacionals… Tot és en nom d’una governança legal i global, invisible -o no tant invisible-, de moralitat variable, minimalista i de vacuïtat retòrica en la utopia de governar el món. És la desapassionada política eficaç dels nostres dies.
