CARRETERES SECUNDÀRIES

Moments estel·lars

En tot cas, em diu una amiga referint-se al gest del nou govern socialista d’acollir el vaixell dels 629 migrants, és millor que es faci propaganda electoral en nom de la solidaritat que no que es guanyin vots fent propaganda en nom de l’estigma, la por, els privilegis i el rebuig dels necessitats.

És un raonament indiscutible.

I abans de continuar, una observació: el negatiu discurs dominant que el poder i els grans mitjans de comunicació estaven fent sobre la migració ha necessitat un sol gest, un canvi radical de discurs, perquè el mateix entusiasme en contra és converteixi de cop i volta en entusiasme a favor. ¿Vol dir, això, que a Espanya hi conviuen dues societats completament diferents i ara toca que s’expressin i es mobilitzin els que fins ara no ho feien? ¿Vol dir que som un país mesell, de desorientats, capaç de canviar d’opinió en només vint-i-quatre hores segons com bufi el vent, i de proclamar amb la mateixa passió allò que abans afirmàvem però que avui neguem?

Sigui com sigui -i estalviem-nos els comentaris sobre la societat de l’espectacle perquè ara toca sentir-nos persones-, des que es van esfondrar les columnes del règim del PP sembla que es respira esperança i optimisme. És com si haguéssim tret el cap d’un bassal, respiréssim aire fresc i, nets de la porqueria i del fang, ens descobríssim en una nova personalitat, ni més ni menys que la dels bons europeus que posen en evidència l’Europa de la falta d’humanitat i la hipocresia.

Abans de continuar, però, amb aquest lideratge sobtat a dins de la Unió Europea a favor dels “gestos humanitaris” i del “dret humanitari internacional” -que són els arguments del govern espanyol-, semblaria raonable que ens miréssim a nosaltres mateixos al mirall, per saber on som.

És veritat que personatges europeus com el ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, han arribat al poder gràcies al discurs xenòfob en contra de la immigració. Però també és veritat que els europeus bons han deixat sols els europeus dolents. Quan Salvini diu que a Itàlia hi ha 160.000 peticions d’asil i que a Espanya n’hi ha només 16.000 està parlant d’un fet indiscutible. Com indiscutible és que Espanya només ha acollit l’11% de refugiats a què es va comprometre, quan la UE va decidir repartir-ne un total de 160.000 per tota la UE, dels quals només han sigut admesos 40.000, de manera que la resta han quedat atrapats a Grècia i a Itàlia.

El gest de Pedro Sánchez només tindrà sentit, doncs, si assenyalant la “falta d’humanitat” sobre el fet migratori, si provocant el refrescant rebombori que ha causat a dins de la UE, ara és capaç de demostrar que hi ha una altra manera de gestionar l’arribada massiva de migrants, un fet que, òbviament, també ens obliga a parlar de les guerres actuals i de la pobresa als països d’origen.

No tindria coherència que el radical canvi de rumb del nou govern espanyol es fes només assenyalant els altres, sense arreglar la pròpia casa, on la política migratòria -quotes al marge- no té res d’exemplar sinó que és directament inhumana i, sovint, criminal: només cal recordar els morts a la platja del Tarajal, els lamentables centres de detenció (CIE), les tanques a Ceuta i Melilla, els retorns en calent o la persecució dels militants a favor dels migrants, amb acusacions de col·laboració amb les xarxes de tràfic humà.

A finals de mes hi haurà a Brussel·les una reunió dels 28 membres de la UE per discutir la nova política migratòria. Després d’haver posat la bomba que ha fet saltar les contradiccions latents, serà interessant veure quina és la proposta espanyola i si és coherent amb el gest d’acollir el vaixell dels 629. El nus de la reunió de Brussel·les serà el reglament de Dublín, on es diu que els demandants d’asil han de fer efectiva la sol·licitud en el primer país on posen els peus. Això significa, per exemple, que un migrant que arriba a Itàlia, encara que vagi a França ha de demanar asil a Itàlia, i que pot ser expulsat de França cap a Itàlia si se’l localitza a França. (Un dels programes més sofisticats de la UE és la identificació mitjançant les empremtes dels migrants al país d’arribada, de manera que et poden retornar al país per on has entrat.)

Finalment, la nova manera d’entendre la migració que sembla proposar el govern de Pedro Sánchez -després d’un prolongat silenci sobre aquest assumpte- haurà de fer front al que està passant a països tercers, com a Turquia, els Balcans o Líbia, on, a canvi de diners, es desvia la mirada quan es tracta dels drets humans. En el cas libi, aquests dies tindrem una nova oportunitat d’escoltar les històries que els migrants arribats a València ens expliquin sobre aquell infern on se’ls tortura, viola, extorsiona. Un infern vigilat per milícies i guardacostes ensinistrats per la UE -amb Espanya entre els instructors-, que no dubten a disparar contra vaixells de rescat i cobrar de les màfies.

Una mica d’aire, doncs, un canvi de rumb que ens permet obrir un gran debat social i polític apassionant i, potser, anar una mica més enllà del moment Aylan, quan les emocions arriben amb la mateixa onada que es retira prenyada d’indiferència. 

Etiquetes