Les màfies són la guerra
LA POLICIA LIBANESA VA DESARTICULAR A FINALS DE MARÇ UNA XARXA DE PROSTITUCIÓ. Setanta-cinc dones van ser alliberades. Totes eren sirianes. Totes havien caigut en una xarxa mafiosa que aprofitava la seva condició de refugiades, de fugitives de la guerra, per extorsionar-les i esclavitzar-les. Els testimonis de l’experiència terrorífica que han viscut aquestes dones, algunes joveníssimes, es poden llegir a la pàgina de l’ONG The Legal Agenda. Són una repetició més, amb tota la seva cruesa insuportable, del que hem pogut sentir de la veu de moltes altres dones atrapades pels traficants durant aquesta enorme, inacabable, epopeia que protagonitzen milions de persones, repartides des del nord de l’Àfrica fins a les costes de Grècia, Turquia i els països del Pròxim Orient.
No fa gaires mesos coneixíem el periple de les dones provinents de la Banya d’Àfrica, eritrees, sudaneses, somalis; la manera com eren també segrestades pels traficants, violades, apallissades i, molt sovint, assassinades, sobretot durant el trajecte fins a Líbia -i a Líbia mateix-, aquest país inexistent des d’on proven d’embarcar-se cap a Itàlia. En un article recent recordàvem el testimoni d’una jove somali que, embarassada del seu primer violador, va ser de nou violada -amb un embaràs de vuit mesos- i va haver de ser rescatada amb helicòpter del vaixell de Metges Sense Fronteres que l’acabava de recollir d’una pastera davant de la costa líbia.
Ara, a punt ja d’arribar els mesos càlids, totes les previsions ens diuen que, tal com van les coses, aquest any, la costa mediterrània del nord de l’Àfrica pot convertir-se en una tragèdia fins i tot pitjor que la que ja hi va haver l’any passat. Amb els Balcans tancats, la massa de refugiats provarà d’arribar a Europa seguint el camí de Líbia. No existeix un tap suficient per aturar l’anhel de llibertat i seguretat que busquen els refugiats. Per molts impediments que els posin, sempre trobaran un punt de llum -sortosament!- perquè del que fugen és de les tenebres, de la mort, de la impossibilitat de viure una vida digna.
No fa tampoc gaire temps, es va conèixer un informe de l’Europol, la policia europea, sobre els menors d’edat desapareguts enmig de l’onada de refugiats. Uns deu mil nois i noies! L’Europol indicava que alguns s’havien perdut, però que la majoria havien caigut en mans de les màfies del tràfic humà. Des dels països de la Unió Europea s’acostuma a posar l’accent sobre aquestes màfies, aquestes xarxes d’extorsionadors i de bandits que fustiguen els refugiats durant el llarg viatge. Com si més enllà de les causes polítiques i econòmiques que mouen les guerres o la misèria de què fugen es pogués deslligar la tragèdia dels refugiats durant la seva llarga marxa de la responsabilitat que hi té la política: responsabilitat en les causes de la guerra i en la manca de voluntat per aturar-la; responsabilitat a alimentar-la; responsabilitat, també, en l’actitud criminal consistent a incomplir les convencions sobre la protecció dels refugiats escrites en els convenis que els mateixos països de la Unió Europea han firmat.
Les màfies, però, estan intrínsecament lligades amb la guerra; són part del foc, el negoci, que l’atia: són la guerra mateixa. Després d’anys d’investigació i d’un silenci còmplice de la Unió Europea, un diari digital kosovar, In- sajderi, acaba de fer públic l’informe secret sobre el tràfic d’òrgans humans a Kosovo i Albània durant la guerra. La fiscal del TPI, Carla del Ponte, ja va advertir en el seu moment sobre aquest tràfics, però la van fer callar i li van retirar la investigació. Avui sabem, però, que aquest tràfic d’òrgans humans es va produir. Mentre les tropes de la Kfor entraven a Kosovo, guerrillers de la UÇK traficaven amb serbis detinguts als nassos de les forces internacionals, els portaven a clíniques clandestines albaneses, els extreien diversos òrgans, es desfeien dels cadàvers enterrant-los en foses i exportaven els òrgans a través d’una xarxa internacional que operava des de l’aeroport de Tirana amb vols que anaven a Turquia.
D’aquest informe que ara coneixem -elaborat entre els anys 2002 i 2003- hi ha un detall que no se’ns hauria d’escapar: els guerrillers de la UÇK -avui reciclats al govern kosovar sota administració europea- van aprofitar les estructures delictives existents, les xarxes consolidades del tràfic humà, especialment de la prostitució de dones de l’Est en direcció a Itàlia i a la resta d’Europa, per realitzar la seva neteja ètnica de serbis, convertida en un negoci. Fins i tot a l’informe es relata com en algunes clíniques hi coincidien les dones traficades amb els presoners destinats al tràfic d’òrgans. I com algunes d’aquestes dones tampoc van arribar al seu destí als prostíbuls europeus.
De manera que guerra i màfies són sempre part d’una mateixa història. Una història en què s’alimenten mútuament. El prostíbul de Beirut, els nens refugiats desapareguts, són a la Unió Europea el mateix que el tràfic d’òrgans és al govern kosovar.
