Conèixer els que miren Telecinco

M’AGRADA LA TELE, i veig moltes cadenes, perquè el zàping, aquest art domèstic que et fa sentir el rei del mando, sempre m’ha captivat. Tinc gustos variats, però no miro gaire Telecinco, la seva programació no encaixa en els meus plans. Segurament és la cadena on hi ha menys programes que m’atreuen i on n’hi ha més que em costen d’entendre. Encara més, conec poca gent que miri Telecinco. O almenys que me’n parli.

Aquest novembre Telecinco ha sigut la cadena més vista a Catalunya i es disputa amb TV3 el lideratge de l’any sencer. Ja no parlem de percentatges majoritaris -tot és poc per sobre del deu per cent-, però encara hi ha el simbolisme de ser el primer. Em fa sentir estrany aquesta circumstància, ser tan poc espectador de la cadena que més èxit té al meu país, i confirma que hi ha molts mons dintre del nostre món, i que el nou panorama mediàtic fragmentat ens permet aïllar-nos del tot del que no ens interessa. Pots fer-te una bombolla a mida, entre les xarxes i la teva dieta de consum de mitjans, i sentir-te plenament informat i feliç perquè hi ha coincidència entre el que et diuen i el que vols sentir. En part és una gran sort. No enyoro gens l’Espanya en blanc i negre on tots miràvem el mateix perquè només hi havia una cadena. Però hem d’assumir que aquest nou consum no sempre ens permet conèixer prou bé els nostres veïns, i ens porta a anàlisis de la realitat poc acurades, perquè n’obliden algunes parts. Tampoc no m’agrada la caricatura o el menyspreu cap als que tenen gustos diferents, parteixo del respecte i sobretot la curiositat per les motivacions de cadascú. El que sí que és evident és que cada bombolla genera uns referents, unes temàtiques, una visió de la realitat, unes prioritats, fins i tot estats d’ànim. I com a mínim els que volem entendre què ens passa i per què, on anem i com ho farem, crec que hem de ser més humils: ens toca admetre que tenim un focus parcial i esforçar-nos per ampliar-lo.