Junts pel no

RAJOY HA TROBAT en l’oposició a l’independentisme un dels pocs punts d’unió amb Ciutadans i el PSOE. Ho han fet servir com a argument per ajuntar-se, ho fan servir per justificar una abstenció socialista que és una rendició incondicional i, fins i tot, l’ara rebel i desobedient Iceta ho fa servir per justificar el seu no a Rajoy. “És que no podem donar més arguments als independentistes”, s’excusa.

Això de la independència té dues sortides. Que Catalunya l’aconsegueixi i que no l’aconsegueixi. Dependrà de quantitat de gent que ho vol i de la seva persistència.

Si Catalunya és independent Espanya necessitarà un projecte propi. I si no ho és, també. ¿Fins quan es pot viure de “la culpa és dels catalans”? És el revers de “la culpa és de Madrid”, que aquí ha portat a fer el tomb i iniciar un estat propi.

Em sobta que Espanya no tingui un projecte en positiu, que vagi tan a remolc; que l’Estat es llevi cada matí no amb una llista de coses a fer, sinó amb una llista de coses a prohibir. És una vida trista, acaba afectant l’autoestima, perquè el teu màxim somni és que els altres no se’n surtin. I què més? Imagina’t que ho aconsegueixes: i després què?

Això sí, reconec que Rajoy és el president ideal per a un Estat sense projecte propi, a la defensiva. Ho ha tornat a demostrar. Les seves brometes amb les rèpliques, aquesta capacitat per sobreviure fent el mínim, aquesta ironieta anant de dialogant sense haver dialogat mai, són qualitats que el fan invencible en el càsting. Per buscar l’empat sense joc, i el gol a l’últim minut amb un penal injust xiulat pel Constitucional, ell és l’home. En això PSOE i C’s són simples aprenents. Per això se’ls ha menjat amb patates sense moure un dit i per això ells s’han empassat el poc orgull que els quedava en forma de promeses incomplertes, en nom del bé suprem, el “NO a tot” a Catalunya.