DES DE LA CASTELLANA

L’antimadridisme

Soc antimadridista, si entenem aquest anti com a voler que sempre perdi el Madrid

Us he de confessar que soc antimadridista, si entenem aquest anti com a voler que sempre perdi el Madrid. Una opció absolutament lògica dins d’una rivalitat d’àmbit esportiu. Després hi ha diferents graus de prioritats, i el meu és molt elevat. És a dir, gaudeixo molt més quan perd el Madrid que quan guanya el Barça. Mira, és el que hi ha. Potser tants anys vivint a la capital de l’Estat m’han despertat aquest sentiment. Però sé que no soc l’únic. I tampoc vull pretendre que sigui l’opció més encertada. Però no hi puc fer més, perquè en això dels sentiments quan mires un partit de futbol no hi ha res a fer, et surt el que sents i prou.

Dic tot això perquè històricament hi ha un dia a l’any que soc molt feliç. Un dels millors dies de tots els dotze mesos: el dia que eliminen el Madrid de la Champions. Tal qual. El que passa és que últimament això no es produeix. Ni de bon tros. Al contrari. Perquè a sobre sembla que vulguin jugar amb mi i amb els meus patiments. Que si penals a l’últim minut, que si errades infantils del porter, que si gols en fora de joc, que si penals no xiulats... Total, que per quarta vegada en cinc anys aquest dia no arriba. Però com que l’esperança és l’últim que es perd, encara queda l’última bala dissabte a Kíev en la final contra el Liverpool.

I vull creure que en el futbol algun dia també hi ha d’haver justícia poètica. Que tots aquests detalls que han portat el Madrid a la final s’ajuntin en contra seu, i perdin la primera final des de fa 37 anys. Potser no caldria per golejada, però no passaria res que tinguessin el seu Atenes. És a dir, una nit com la del 94 en què el Barça va sortir escaldat de la final contra el Milan per 4-0. Va ser el principi del final del Dream Team.

I tampoc soc tan dolent. També vull que passi perquè diuen que dels fracassos se n’ha d’aprendre. Tota aquesta generació de madridistes que es pensen que arribar a les finals és tan fàcil, que estan amb la panxa plena i que no saben el que és perdre, puguin a través d’aquesta derrota donar més valor a la victòria.

En el fons escric des de l’enveja. Sana però enveja. Ara que s’acosta el dia et sap greu que hi siguin ells i no tu. Que comparin coses que van passar l’any passat, o l’altre o el de més enllà, perquè ells també eren un dia com aquest en un lloc com aquell. I per molt que m’alegri quan el Madrid perd, soc conscient que és molt més sa i merescut animar el teu equip que no el rival del teu rival.

Etiquetes