Un mestratge insubstituïble

La mort prematura, en plena maduresa creativa, ens priva d’ell quan més falta ens feia

En el moment en què el periodisme viu temps d’incerteses, la pèrdua del Carles Capdevila, que s’estimava l’ofici amb noblesa, passió i professionalitat, ens augmenta el desconsol a tots els que l’hem procurat estimar de la mateixa manera. La mort prematura, en plena maduresa creativa, ens priva d’ell quan més falta ens feia.

Naturalment, a qui més falta fa és a la seva família i als éssers a qui va estimar i que el van estimar profundament. Desitjo de tot cor que el condol i afecte que els hem transmès tanta gent en aquestes darreres i tristes hores els ajudin a omplir el buit immens que deixa la seva absència. Al periodisme també li costarà, perquè la professionalitat i el compromís del Carles, amb la manera que tenia d’entendre l’ofici, pertanyen a la millor versió d’un periodisme que ell maldava per defensar, conscient com era del perill que corre la professió.

Dir que el trobarem a faltar és massa poc per entendre les conseqüències de la mort prematura d’algú que té les condicions i la vocació de fer aportacions rellevants a la comunitat. El seu mestratge és insubstituïble, per bé que som molts els que sabem que ha deixat petja i probablement també una generació de lectors i oients enriquida per les seves aportacions i, per tant, amb un tros d’aquella vocació de servei. Quan se’n va un periodista que sap què té entre mans, que és conscient de la fragilitat d’aquest material tan poderós que és la informació i la comunicació, la societat en general hi surt perdent.

Se’ns n’ha anat massa aviat, massa jove, amb massa ganes de continuar lluitant i servint. Descansi en pau, acompanyat del nostre etern agraïment.