La doble moral europea
CAPITAL. Deu ser una de les últimes retransmissions d’Eurovisió que he mirat. Fa pocs anys, però ja no sé ni qui la va guanyar ni quina era la seu. Només en recordo una de les connexions post-xou per recollir els vots dels espectadors. “Bona nit des de Jerusalem, la capital d’Israel”, va dir la presentadora. Cap matís. Cap reacció. L’Europa festivalera es va empassar el missatge polític sense aixecar la vista del marcador. Israel ja s’apropiava de la ciutat santa molt abans que Donald Trump decidís regalar a Benjamin Netanyahu un reconeixement unilateral, convertit en el cop definitiu a qualsevol possibilitat negociadora al Pròxim Orient. La guspira per a una nova intifada. Trump està convençut que només es pot construir sobre la destrucció de tot el que s’ha fet prèviament. I la destrucció ha tornat a Gaza.
“París és la capital de França, Jerusalem és la capital d’Israel, ho ha sigut des de fa tres mil anys”, assegurava Netanyahu, aquest diumenge, al costat del president francès, Emmanuel Macron. “Tan bon punt els palestins acceptin aquesta realitat podrem avançar cap a la pau”, advertia el primer ministre israelià, decidit a prendre el pols a la frustració europea. A aquesta Europa que convida Israel a les seves competicions transnacionals, però que durant dècades ha estat la primera potència en finançament per a l’Autoritat Nacional Palestina i els territoris palestins. Netanyahu aterrava a Europa desafiant. Acusant la UE de “doble moral”.
DIVISIONS. La decisió de Donald Trump potser allunyarà la UE d’Israel i distanciarà, encara més, Washington i Brussel·les; però, sobretot, tornarà a dividir els europeus entre ells. Després del reconeixement unilateral de Trump, el ministre d’Afers Estrangers txec va assegurar (per desdir-se’n poc després) que considerarien la idea de traslladar la seva ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem. Hongria es va negar a firmar una declaració conjunta dels Vint-i-vuit contra l’anunci dels Estats Units. I a l’Elisi es van afanyar a fer càlculs polítics: una nova oportunitat per al lideratge internacional de Macron.
La cap de la diplomàcia europea va sortir a reaccionar en solitari en nom de la Unió. “L’anunci té el potencial de reenviar-nos al passat fins a èpoques més fosques que les que ja estem vivint”, va dir Federica Mogherini als periodistes el 7 de desembre. L’alta representant de la UE assegura que “no suavitzaran les seves paraules” aquest dilluns davant Netanyahu. Malgrat tot, uns i altres són ben conscients que fins i tot si, en algunes ocasions, Israel ha tingut la sensació que podia perdre Europa, també sap que mai li ha fallat el suport incondicional d’algunes de les seves capitals.
Retòrica i acció no van sempre de bracet. La Unió ha condemnat amb determinació l’expansió dels nous assentaments jueus, l’aïllament de Gaza o el debilitament sistemàtic de la població palestina a Jerusalem Est; s’ha compromès amb el govern palestí fins al punt que, l’any 2002, Miguel Ángel Moratinos, enviat especial de la UE per al Pròxim Orient, es va arribar a tancar amb Iàsser Arafat a la Mukata mentre Israel bombardejava Ramal·lah. Però la posició europea a la regió i davant el món àrab no s’entén sense la seva proximitat a Israel. Sense la influència directa de la diplomàcia israeliana sobre algunes de les grans capitals comunitàries, començant per Berlín.
RESPOSTA. El dia abans de l’anunci de Trump, el secretari d’Estat nord-americà, Rex Tillerson, va passar per Brussel·les i va advertir Mogherini de les intencions de la seva administració. La premsa comunitària va retratar Tillerson -cada dia més alienat del govern que, en teoria, representa- com un home incòmode obligat a assistir a una teràpia matrimonial que no li ve gens de gust. Els Vint-i-vuit li van contestar que s’oposarien a les intencions de Washington perquè la solució “realista” per a la UE continua sent els dos estats amb Jerusalem com a capital de tots dos.
L’anunci ja està fet i la violència ha tornat al Pròxim Orient. Ara cal que la Unió Europea decideixi quin rol pensa jugar en aquesta nova crisi. No és doble moral. És esquizofrènia. La dificultat històrica d’una política exterior marcada pels interessos contraposats i les aliances tradicionals dels seus estats membres.
