ENCARA no havia pogut sortir la gentada de la plaça d'Espanya, on el rei en Jaume lluïa la camiseta verda assenyalant el camí, i ja s'havia llegit per primera vegada -varen ser moltes- el manifest. Els qualificatius s'acaben a l'hora de definir aquesta manifestació, que sens dubte haurà marcat un abans i un després. Històric, emocionant, massiu, el tsunami verd ha recorregut Palma, i també Maó, Eivissa i Formentera, amb una força que serà difícil d'aturar. No és previsible que, de moment, el Govern faci res. Ahir els seus ja agitaven les xarxes socials traient ferro a la marxa. Volen estigmatitzar-ho dient que és cosa de quatre catalanistes radicals, d'esquerranosos sense seny, de pobra gent manipulada. S'ho hauran de fer mirar. Ahir jo vaig veure gent de tots els colors del verd, des del verd quasi blau pepero fins al verd groc quadribarrat. Famílies amb nins, gent gran, gent de mitjana edat, gent que parlava en castellà, gent que parlava en mallorquí, gent que cridava i gent que quasi plorava d'emoció. Però, sobretot, vaig veure una ciutadania conscient, pacífica i cansada de les mentides. Les Illes han recuperat l'autoestima i l'orgull. Passi el que passi amb la vaga de docents, que encara continua i que afronta ara uns dies crucials, el que ha quedat clar és que els mestres tenen la societat al darrere. Molta. Tanta que ni tant sols Bauzá pot obviar-ho. Quasi cent mil persones no són un grupet de radicals violents. Ara haurà de moure fitxa. Ara hi ha una majoria molt renouera que ha dit prou.
