OBRE EL MUSEU DEL DISSENY LA HISTÒRIA

I si en diem Museu Bohigas?

L’arquitecte va promoure la unió de les col·leccions i ha construït l’edifici

Han passat més de vint anys, però tot i així resulta curiós com s’assembla la realitat al seu disseny. Tant pel que fa al contingut com al continent. Els dibuixos de l’edifici que l’estudi MBM (Martorell, Bohigas, Mackay, Capdevila, Gual) va presentar al concurs convocat el 2001 són quasi calcats al que ara es pot veure en viu. I els continguts que s’hi presenten, tot i les moltes voltes que ha donat el projecte, a grans trets reflecteixen la intenció inicial expressada per primer cop per Oriol Bohigas el 1991, quan era regidor de Cultura, de reunir en un sol espai el Museu d’Arts Decoratives, el Museu Tèxtil i de la Indumentària, el Museu de Ceràmica, l’encara inexistent col·lecció de disseny de producte, el Gabinet d’Arts Gràfiques i la col·lecció de carruatges. En certa manera, la inauguració oficial avui del Museu del Disseny tanca un cicle que va començar no fa vint anys sinó cent. La seva és una història apassionant per entendre els grans debats sobre museus, política cultural, arquitectura, disseny i patrimoni que ha tingut la ciutat. Els molts canvis de nom del centre en són un reflex.

Museu Folch i Torres

Homenatge a l’iniciador de les col·leccions d’arts decoratives

El 1991, quan va ser elegit regidor de Cultura de Barcelona, Oriol Bohigas va revolucionar l’àrea amb propostes polèmiques però estimulants. Un dels eixos de la seva gestió va ser la reordenació dels museus municipals -a partir bàsicament del Pla de Museus de Lluís Domènech-, que, tot i que inacabada, més o menys s’ha anat fent com ell havia recollit al seu famós Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona, del 1993.

Dels 23 museus que tenia la ciutat ell defensava que només tres -Picasso, Marès i el d’Història de la Ciutat- eren estrictament ciutadans. La resta, en principi, s’havien d’unificar en entitats més àmplies i, en gran part, haurien de ser assumits per la Generalitat. Això últim continua pendent, però la compactació sí que ha anat fent camí. En el cas dels museus que ara configuren el Museu del Disseny, la seva proposta era unificar-los amb el nom conjunt de Museu Folch i Torres.

El nom era un homenatge a l’historiador Joaquim Folch i Torres (1886-1963), que va ser el responsable dels museus catalans entre el 1920 i el 1939 i l’artífex de la recuperació dels frescos romànics del Pirineu i també de la salvaguarda del patrimoni català durant la Guerra Civil. Folch i Torres, de qui el pare d’Oriol Bohigas va ser lleial col·laborador, també va ser el primer a crear el Museu de les Arts Decoratives, que va estar obert al Palau de Pedralbes entre el 1932 i el 1936. Acabada la guerra, les col·leccions es van traslladar al Palau de la Virreina i ja sota la direcció de l’altra gran patum dels museus barcelonins, Joan Ainaud de Lasarte, es van ampliar i, també, disgregar en diferents museus monogràfics. Amb aquesta dispersió volia acabar Bohigas.

La Cripta dels Tresors

Un gran contenidor per als museus barcelonins petits i sense casa

Aquell projecte de Bohigas, que havia dimitit el 1996, va quedar en standby. El debat, però, estava obert. El 1994 s’havia fet una gran exposició de prefiguració del, llavors, futur Museu d’Arts Aplicades i havia començat a recollir-se la col·lecció de disseny industrial que Bohigas havia encarregat als arquitectes Juli Capella i Quim Larrea, que des de finals dels anys vuitanta i durant tots els noranta, amb les Primaveres del Disseny, en van ser els grans divulgadors. Era l’època del ¿Diseñas o trabajas? i Barcelona, agosaradament, es veia com una de les capitals del disseny.

El Museu d’Arts Decoratives -sota la direcció de Marta Montmany, figura clau en tot aquest procés- es va reobrir al Palau de Pedralbes el 1996 i allà ja es va mostrar per primer cop la col·lecció de disseny. La polèmica era forta. D’una banda, sota la pressió dels dissenyadors, l’Ajuntament veia clar que la marca Barcelona tenia en el disseny un dels seus grans actius. De l’altra, hi havia molta resistència per part d’alguns museus monogràfics, especialment del Museu de Ceràmica i el de Tèxtil i de la Indumentària, a desaparèixer diluïts en un gran centre del disseny. El de Ceràmica ha sigut sempre molt bel·ligerant, en part amb raó, perquè patrimonialment té la col·lecció més important.

Tanmateix, el 2001 va aparèixer una altra idea. En el marc de la gran operació urbanística de les Glòries i la Diagonal es va preveure, al costat de la Torre Agbar, un gran edifici semisoterrat amb el nom de La Cripta dels Tresors de Barcelona. En teoria era un enorme magatzem per posar-hi totes aquelles col·leccions que no tenien edifici. El concurs arquitectònic el va guanyar l’equip MBM. L’edifici és l’única cosa que ha quedat de la idea.

Museu de l’Objecte

Visió transversal que incorpora ja el disseny industrial

L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona havia començat, ara ja seriosament, la compactació dels diferents museus. I l’any següent Marta Montmany treballava en la idea d’un Museu de l’Objecte que se centraria en la producció d’objectes al llarg de la història que es mostraria de manera transversal mitjançant exposicions temàtiques i temporals. De manera paral·lela i en col·laboració, es va encarregar al museòleg Jordi Pardo la definició del futur Museu del Disseny.

Dhub

El 4x4x4 que havia de situar el disseny català al món

Sense abandonar del tot aquella idea, el 2006 es va encarregar a Ramon Prat, dissenyador i responsable de la llavors avantguardista editorial Actar, la redefinició del projecte per adequar-lo a les necessitats de la Barcelona del Sónar i del Festival Metàpolis. El 2008 Prat va presentar el seu projecte de Disseny Hub Barcelona (Dhub). L’edifici havia de funcionar com un hub, un punt de trobada i distribució dels diferents agents del disseny. Ho definia amb l’esquema 4x4x4 perquè reuniria quatre disciplines (arquitectura, disseny industrial, grafisme i moda), quatre sectors (professional, institucional, industrial i usuari) i tindria quatre grans apartats (museu, activitats, investigació i producció). La proposta, en contra del que es va criticar, mantenia la proposta del Museu de l’Objecte de dedicar una gran exposició transversal i temàtica a les col·leccions, que disposarien també d’un ampli espai amb reserves visitables. Tot i això, posava l’èmfasi en els grans debats sobre el futur del disseny i també insistia en la implicació de la indústria.

Museu del Disseny

Una barreja de projectes que recupera la idea inicial

El 2011, amb l’arribada a l’Ajuntament de Barcelona de CiU després d’anys de govern socialista, el centre va tornar a fer un tomb. El 2012 Prat va dimitir, Marta Montmany va decidir jubilar-se i el projecte del Dhub va quedar aparcat -ara només es manté el nom per a l’edifici- per donar més valor al patrimoni. La nova directora del museu, Pilar Vélez, ha optat per prioritzar, de moment, la posada a punt de les col·leccions -restaurades i perfectament documentades-, que es presenten una mica a la manera clàssica. La mirada transversal i temàtica, que havia sigut una constant, es deixa per a les exposicions temporals -la primera, al febrer, es dirà Disseny per viure - i la col·lecció es presenta, amb exposicions de cinc anys, en quatre grans blocs. Les arts decoratives, la ceràmica i el tèxtil sí que es mostren de manera conjunta. La indumentària es presenta amb una visió temàtica que recupera l’exposició El cos vestit, ideada en temps del Dhub. La col·lecció de disseny industrial es mostra gairebé íntegra, i la gran novetat és la incorporació del grafisme amb una bona exposició que va dels anys 40 als 80.

Roda el món i torna al Born, que diu la dita. Ha plogut molt, però la Grapadora, el nom popular amb què es coneix l’edifici, ha acabat sent, gairebé, el que estava previst a l’inici. Dir-ne Folch i Torres sembla decimonònic, però i si en diem Museu Bohigas? S’ho mereixeria.