Units per la llengua i la batucada

Dotzenes de timbalers i gegants animen una marxa amb grups molt diversos

Milers de persones es van reunir ahir a Barcelona per defensar l’escola en català al ritme de la batucada. En alguna ocasió he sigut amonestat per grups d’aquests joves amants de la percussió. “No som batucaires, som tabalers”, em responen. Jo, ignorant en la matèria, no els sé diferenciar dels brasilers animadors de festa major d’estiu a Lloret o Sitges: el mateix so rítmic (taca-ta, taca-ta) i la mateixa roba de monitors de cau. La marea verda de pares i nens era molt diversa i semblava organitzada segons la procedència d’aquests batucaires-tabalers. Fins i tot al tren de Sarrià, baixant cap al centre, me’n vaig trobar un parell que tenien menys de 14 anys. Dins del vagó tocaven el timbal fins que algú els va demanar que paressin. Tenien tota la tarda per davant per deixar fluir el seu art.

El català, els crits d’independència i el so dels tambors unien els assistents. Fins i tot Macedònia, un grup de música pop per a infants, va entonar una cançó reivindicativa que deia: “Ei, senyor Wert, el català ens ha donat les ales que ara ens vol tallar”. El to pedagògic de TV3 va continuar amb l’actor Quim Masferrer, que dirigia els parlaments. Darrere meu tres senyores d’uns cinquanta anys l’animaven amb xisclets cada vegada que parlava. Se sabien de memòria les seves frases del programa El foraster.

Capgrossos i crits reivindicatius

La primera part de la manifestació era la més institucional i també la de més perfil família estàndard: pocs crits agressius i molta festa amb els gegants i els capgrossos de cartró que els nens havien elaborat a casa i a l’escola. A la segona part de la protesta, la reivindicació política pujava de to. Durant mitja hora segueixo una furgoneta llogada pels grups de veïns de l’Eixample que exigeixen la construcció d’un nou institut al solar de les Germanetes.

Dos joves cridaven amb els nens lemes contra el ministre Wert i la consellera d’Ensenyament de l’estil de “Rigau, astuta, fes de substituta”. A la furgoneta carregaven una Mafalda d’uns vuit metres d’altura que tenien previst deixar plantada al solar en qüestió. Un noi de la comitiva venia cerveses i altres begudes mentre pels altaveus sonaven L’estaca i A galopar.

Els seguia el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), delegació de Mataró. Els encapçalava una pancarta enorme dedicada a Jaume Sastre, el mestre i activista que s’ha convertit en una icona a Catalunya perquè ha decidit posar la seva vida en joc per defensar que no es canviï el model educatiu lingüístic de les Balears. Les mostres de suport a Sastre van ser constants durant els parlaments.

Entorn del SEPC de Mataró, un parell de nois amb cert aire de clandestinitat repartien pasquins que cridaven, en nom dels moviments antisistema del 22-M, a encerclar el Palau de la Generalitat el 21 de juny. Em van fer pensar com reaccionaríem si algú a Catalunya amenacés de matar-se per exigir al president Mas que aturi tal o tal altra retallada. Accions extremes que semblen oposades al bon rotllo de la marxa verda.