Publicitat
Publicitat

L’independentisme ja no és ‘mainstream’

El sobiranisme ha perdut capacitat d’atracció perquè s’ha conflictivitzat

De la mateixa manera que sociòlegs i politòlegs s’han esforçat aquests anys per explicar els motius del creixement de l’independentisme, ara toca fer el mateix amb l’augment de l’unionisme i l’estancament/retrocés del sobiranisme. D’una banda, cal dir que la hipòtesi que apuntaven alguns estrategs sobiranistes en el sentit que un cop superat un cert llindar de suport a la independència (entre el 45% i el 55%) es crearia un efecte arrossegament o bola de neu imparable s’ha demostrat equivocada. De l’altra, però, res sembla indicar que el bloc social independentista s’hagi d’esfumar d’un dia per l’altre, al contrari, sembla que ha cristal·litzat a l’espera de trobar les condicions objectives per recuperar l’hegemonia. Però què ha fet que la perdés després de la increïble demostració de força del 9-N?

Caldria distingir entre factors externs i interns. El gran factor extern és l’aparició de Podem, que no només ha suposat l’aparició d’un projecte regeneracionista per a Espanya, cosa que ha fet aflorar votants unionistes, sinó que ha forçat ICV a desmarcar-se del procés i ha refermat l’aposta federalista del PSC (vegeu l’entrevista a Àngel Ros d’avui a l’ARA). Un segon factor no menyspreable és el ressorgiment de Ciutadans gràcies a la projecció mediàtica del seu líder, Albert Rivera. Totes dues forces són fruit de la nova “platocràcia”, per dir-ho en paraules de Toni Soler, i per això són capaces de mobilitzar vot abstencionista de rebuig a la política clàssica. Podem és l’unionisme rupturista i Ciutadans l’unionisme d’ordre però modern, mentre que ja es dóna per descomptada una derrota del PP a Espanya.

Un altre factor que caldria afegir a la cistella és el de la millora econòmica, que ha mitigat el dramatisme del tenim pressa perquè ens enfonsem. L’economia catalana torna a tirar del carro i això pot frenar gent que no fa tant no tenia res a perdre amb una aposta de risc com és la independència.

Divisió interna

Després hi hauria els factors interns. Sembla evident que l’electorat penalitza l’enfrontament CiU-ERC, un clima de divisió que s’ha reproduït dins del sobiranisme civil organitzat. El que abans es veia com un moviment transversal i apartidista en creixement constant ara és un món conflictivitzat i sense un projecte, un rumb ni un lideratge clar (i sembla que l’acord del 14 de gener no ha canviat aquesta percepció). Això li pot haver fet perdre suports en el sector de la població més disposat a seguir l’onada general. En definitiva, l’independentisme ha deixat de ser mainstream perquè el focus s’ha traslladat a Espanya, on sembla que els pròxims mesos poden passar coses de veritat.

És aquest context el que explica l’ofensiva de Duran contra CDC (el líder democristià ha olorat sang) i la sobtada tranquil·litat de l’establishment, que està valorant quina és la millor manera de donar l’estocada final al procés després del vertigen que van experimentar el dia de la conferència del president Mas i que es va convertir en alleujament el dia de la de Junqueras.

Canviar la tendència a hores d’ara no sembla fàcil ni a prop, però les municipals poden suposar un nou punt d’inflexió. Primer, perquè pot tornar a muscular territorialment el sobiranisme. I, segon, perquè pot marcar els límits del projecte regeneracionista espanyol. Tot i així, l’independentisme necessita un revulsiu per tornar a portar la iniciativa. I aquesta vegada difícilment vindrà de Madrid, que ja ha pres la mida als actors catalans.

21D