ANÀLISI

Li ha arribat el final al rinoceront?

Rajoy ha sobreviscut a tots els intents de descavalcar-lo, però ara ha perdut el control de la situació
DAVID MIRÓ
DAVID MIRÓ

“Vaig a Polònia perquè la situació està resolta i la selecció espanyola, que és la campiona del món i d’Europa, s’ho mereix”. Aquesta va ser la resposta de Mariano Rajoy quan el 10 de juny del 2012, només unes hores després que l’Eurogrup anunciés la concessió d’una línia d’ajudes a Espanya per rescatar el seu sistema bancari, se li va preguntar per la seva presència en el primer partit de la selecció espanyola a l’Eurocopa d’aquell any. Espanya estava al caire de l’abisme econòmic, a punt de provocar una crisi a tota l’Eurozona, però Rajoy no es volia perdre el partit. Ahir, però, el veterà líder del PP espanyol va renunciar a veure el seu estimat Reial Madrid a la final de la Champions, senyal que considerava molt més greu la situació actual que la de fa sis anys.

¿És el final del rinoceront blanc de la política espanyola? Aquesta és la pregunta del milió. L’home que ha sobreviscut a innombrables crisis i intents de descavalcar-lo, i que sempre se n’havia sortit amb aparent facilitat, té ara la mirada perduda i ha perdut el seu habitual to sorneguer. Com diu Joan Rusiñol, ha vist per fi les orelles al llop. Però què ha canviat? Per què ara sí i abans no? La gran diferència entre l’amenaça que suposa la moció de censura de Pedro Sánchez i la resta és que, per primera vegada, Rajoy no controla la situació. Està en mans de tercers. I els vells aliats que el van ajudar en altres temps semblen també, com ell, fora de lloc.

El congrés de València

Mariano Rajoy havia sortit fins ara indemne de múltiples escàndols, com ara la nefasta gestió de la catàstrofe mediambiental del Prestige l’any 2002 i la publicació dels SMS de Bárcenas, però només ha estat dos cops veritablement en perill. Un al capdavant del PP i un altre com a president del govern espanyol. La primera va ser després de patir la seva segona derrota davant de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, quan Esperanza Aguirre va dissenyar una operació per substituir-lo en el congrés que s’havia de celebrar a València amb el suport de José María Aznar. Des del seu despatx de Génova, Rajoy va administrar favors i promeses per guanyar-se el suport incondicional dels barons perifèrics, com ara Francisco Camps i Alberto Núñez Feijóo, de manera que quan va arribar el dia del partit la seva oponent no es va ni presentar. Rajoy és com un castell fortificat. És molt difícil de conquerir a l’assalt perquè és un especialista en posicions defensives. Aquests atacs solen arribar molt desgastats al moment crucial. També és molt hàbil teixint aliances amb persones o grups molt diferents, tal com ha demostrat en la negociació recent de pressupostos, i va fer en el seu dia per neutralitzar Aguirre. També sap com ningú repartir prebendes i premis, fruit d’una àmplia experiència dins de la política de partit. Amb el partit tot, sense el partit res, podria ser una de les seves divises. Per això Rajoy està tan espantat ara, perquè veu en perill fins i tot el partit.

La segona vegada que va estar en qüestió va ser després de les eleccions del 20 de desembre del 2015, en què el PP va perdre 63 escons i va passar de 186 a 123. El pànic també es va apoderar de la formació quan van veure que el seu líder renunciava a presentar-se a un debat d’investidura i cedia la iniciativa a Pedro Sánchez. Rajoy, però, estava molt tranquil. Per què? Doncs perquè comptava amb els adversaris interns de Sánchez al PSOE, Susana Díaz i la majoria de barons, perquè li estrenyessin tant el marge de maniobra al seu líder que li resultés impossible aconseguir una majoria de vots. Recordem que el comitè federal li va prohibir expressament poder ser president amb els vots independentistes, de manera que l’única opció numèricament viable era un pacte amb Cs i una abstenció de Podem o a l’inrevés. Rajoy, gat vell, sabia que cap d’aquestes dues opcions era viable a causa de l’egocentrisme de Rivera i Iglesias i el grau d’incoherència interna que haurien hagut d’assumir. Per això es va dedicar a esperar que Sánchez, Rivera i Iglesias s’anessin rostint ells solets en un carrusel de votacions i reunions infructuoses.

La jugada li va sortir rodona. Amb la repetició electoral només ell hi va sortir guanyant i va passar de 123 a 137 diputats. Sang freda, gestió dels temps i instint polític són les armes de Rajoy per fer front a situacions en què qualsevol altre polític perdria els papers. Saber identificar les limitacions dels adversaris i teixir aliances oportunistes amb qui comparteixes objectius (en aquest cas amb Susana Díaz) són altres dels seus trucs més coneguts. Rajoy difícilment farà un pas en fals, per tant, se l’ha d’atacar d’una altra manera. Se l’ha de sorprendre i arrabassar-li el control del temps, i això és precisament el que ha fet Pedro Sánchez amb la moció de censura.

Esperant l’error de Sánchez

A diferència d’altres ocasions, Rajoy no té ni el rellotge ni aliats. Ha perdut completament el control de la situació, fins al punt que només li queda esperar un error garrafal de Sánchez per recuperar terreny. La seva resposta irada de divendres denotava la ràbia i impotència de qui s’ha vist superat en un joc en què es creia àmpliament superior. Just quan pensava que havia apuntalat la seva muralla particular amb el pacte dels pressupostos amb el PNB, resulta que se li obre una esquerda inesperada per on li ha penetrat un Sánchez amb aliats amb qui no comptava com ERC i el PDECat. En els pròxims dies Rajoy activarà tota la maquinària governamental i propagandística per intentar aturar la moció, però sap que si té una mínima possibilitat, passa per dimitir i deixar pas. El problema és que llavors deixaria el partit escapçat i a les portes d’una guerra intestina entre les diferents faccions que hi conviuen. Un escenari terrorífic per al vell rinoceront que somiava amb una retirada tranquil·la i ordenada i una jubilació d’home de províncies entre partides de dòmino, lectures del Marca i migdiades d’estiu amb el Tour de fons.