Ens hem de creure que Casado vol trencar amb Vox?

El líder del PP marca distàncies amb l'extrema dreta però no vol pactar el CGPJ

El líder del PP, Pablo Casado, era molt conscient que el veritable objectiu de Vox amb la moció de censura era disputar-li el lideratge de la dreta, i per això aquest dijous va intentar marcar distàncies amb els de Santiago Abascal i va votar no, tot i la divisió interna al partit. El resultat final de la moció va ser de només 52 diputats a favor, els de Vox, i la resta, 298, tots en contra. Ni tan sols Cayetana Álvarez de Toledo, que havia defensat públicament l'abstenció, es va atrevir a trencar la disciplina de vot. Casado, doncs, en surt reforçat i intenta recuperar ara l'espai de centre mentre pretén allunyar-se d'una extrema dreta que fins ara li ha marcat el pas. I això no és una mala notícia.

Ara bé, fins a quin punt ens hem de creure que aquest moviment és alguna cosa més que pura retòrica? Recordem que els governs de PP i Cs depenen de l'extrema dreta a Madrid, Andalusia i Múrcia. I no només això, sinó que aquests governs han fet concessions als ultres a canvi del seu suport, com ara passar de parlar de "violència de gènere" a parlar de "violència intrafamiliar", com ha passat a Andalusia. Si Casado vol que el seu gir sigui creïble hauria de trencar formalment amb Vox en aquestes comunitats i reprendre el diàleg amb el govern per pactar els nomenaments dels organismes que depenen del Congrés, com ara el CGPJ.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va aprofitar el moviment de Casado per fer un altre moviment: aturar la reforma de la llei del CGPJ i obrir la porta a una negociació amb el PP. Casado, però, hi posa condicions inassumibles com ara que l'altre partit de la coalició de govern, Unides Podem, sigui exclòs del pacte. Per tant, som on érem. Bé, amb una diferència: la dreta està ara més dividida que mai a Espanya i, en canvi el govern està més cohesionat. Aquest és el resultat pràctic d'una moció de censura que només buscava, per part de Vox, posar en dificultats el PP.

La bona notícia també és que Abascal no va aconseguir el seu objectiu d'erigir-se en líder del bloc de la dreta. El seu discurs antieuropeista, trumpista i profundament retrògrad va aconseguir escandalitzar fins i tot alguns diputats conservadors. La mateixa Inés Arrimadas va acusar dimecres Vox de donar la imatge de la dreta que l'esquerra necessita. Però és que una de les conclusions de la moció de censura és que aquest discurs ultra existeix i té un públic, no és una anècdota, i ara té una representació institucional important. La segona conclusió és que, ara mateix, la lluita entre el PP i Vox fa que sigui molt difícil per a la dreta articular una majoria alternativa.

I la tercera conclusió és que el tàndem Sánchez-Iglesias ho té relativament fàcil mentre existeixi Vox, perquè el PP està molt lluny de ser el gran partit que va ser en el seu dia i Cs ha estat esborrat del mapa. Tot i això, no es pot menystenir el perill d'aquest discurs de l'odi, que a poc a poc va trobant escletxes per penetrar i és molt probable que en les pròximes eleccions catalanes obtingui representació al Parlament.