Confinats a casa

Diu el govern d’Espanya que si s'han de confinar treballadors a casa pel coronavirus ho tindrà en compte per pagar indemnitzacions. Vaja, que un treballador confinat pel coronavirus seguirà cobrant la nòmina sense anar a treballar i que si la producció se’n ressent, es rascaran la butxaca. Estar confinat a casa és tan meravellós com un arrest domiciliari sempre que, esclar, al domicili no hi hagi també confinat algú que et caigui molt malament, com per exemple uns veïns que passaven per allà. Per cert, si tanquen escoles, jo trobo que seria ideal que ho fessin amb els nens a dins.

Però no tots els treballadors tenim tanta sort. Els autònoms, que només ens diferenciem dels esclaus en les sandàlies i el pentinat, si ens quedem confinats a casa no cobrem. Ja ens passa amb la grip, això. I és per aquesta raó que anem a treballar amb mocs i febre. Un autònom ha d’estar moribund per no anar a treballar. Diré més: ha d’estar mort. Per tant, no esperin de nosaltres que si ens notem malalts després de venir del Piemont truquem al 061 perquè ens donin la baixa. Els autònoms, confinats a casa, moriríem de gana, perquè no en tindríem ni per demanar una pizza, i, sincerament, preferim el desconegut.

Per tant, quan tothom estigui confinat i només les nostres sogres tinguin aliments –perquè elles, a diferència d’altres, sí que van congelar croquetes–, els autònoms vagarem com zombis per les ciutats desertes, arreplegant xiclets de les escombraries i tiquets de benzina falsos per si un dia els podem colar. Repetirem un cop i un altre: “Desgravació, desgravació...” I quan ens extingim ens trobareu molt a faltar.