Contra la por, sense por

Quina intenció hi ha al darrere de tot plegat? Crear un estat d’ànim de derrota col·lectiva

Tots els que han sofert el pes de la immensa bota i l’afilada espasa,
saben el que és la por, i saben que és difícil dir les coses pel seu nom.
Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres,
contra la por sense por, sense por, sense por.
Raimon

Des que va començar aquest malson del 155 hi ha una pregunta recurrent que em fan tot sovint: què passarà el 21 de desembre? Totes les persones que m’ho han preguntat comencen, o acaben, expressant la seva por. No soc pas endeví i per tant no tinc ni idea del que pot arribar a passar. Intento tranquil·litzar-les i, sense entrar en detalls, animar-les perquè votin i, sobretot, facin votar més gent, tanta com puguin. Ningú pot quedar-se a casa i si tothom hi va, es pot guanyar i bé.

M’interessa especialment explicar per què tenen por les persones que em fan la consulta. No és una por tangible ni a un fet ni a una persona. No és por a la violència, ni a cap desgràcia. És por al futur que pot venir. Per argumentar aquesta por ho exemplifiquen amb coses reals que estan passant.

D’entrada, la presó injusta per als que l’han patit i encara la pateixen és molt evident, i l’explicació, molt planera: si han estat capaços de posar gent innocent a la presó, em fan por. I no és la por del delinqüent que sap que ha comès un delicte i té por que l’atrapin. És la por davant la injustícia, així de fàcil. No s’entén com pot haver-hi persones tancades injustament per delictes que no s’han comès. Són molts els que van veure com el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez, dos homes de pau, ajudaven activament a dissoldre la manifestació espontània que s’havia convocat davant la conselleria d’Economia, en el moment de les detencions d’alts càrrecs, persones íntegres i honestes, del departament. I per això els Jordis avui estan acusats d’uns delictes que no han comès, i amb l’agreujant de la violència, que és un insult afegit a la seva situació, atès el seu pacifisme militant. I tampoc s’entén per què hi és el Joaquim Forn, el conseller d’Interior que va entomar els atemptats del 27 d’agost i en què es va demostrar que els Mossos d’Esquadra són una policia competent, respectada pels catalans i admirada per altres cossos policials europeus. ¿El preu de la seva eficàcia i de mantenir una postura de coherència és la presó? Això es pregunta molta gent. I és la resposta a aquesta pregunta la que fa por. ¿O com es pot tenir la persona que lidera el partit polític més antic de Catalunya, amb 86 anys d’història al darrere i que ha sofert persecució i exili, i que formava part del govern democràticament escollit per la ciutadania del país, a la presó? En funció de què exactament? L’Oriol Junqueras, una persona sàvia i íntegra, una bona persona que, a més, ha fet una magnífica gestió al Govern, és a la presó exactament per què? Difícil resposta quan, a més, s’emboliquen amb un relat de trames fantasmagòriques a les quals afegeixen dosis de violència que mai han existit, i coneixent l’Oriol sabem que mai existiran. Doncs per què és encara a la presó? La possible resposta és la que torna a fer por.

No estem derrotats. En cap cas. Ara mateix l’horitzó del 21-D és la millor resposta contra la por

I molta gent no entén per què el president legítim de la Generalitat, amb dos consellers i dues conselleres, ha de romandre a Brussel·les perquè si torna anirà de pet al calabós, i després a alguna presó espanyola. Exactament per què? No trobem respostes sòlides. Prestigiosos juristes i especialistes en dret d’arreu insisteixen que no s’aguanta per enlloc l’empresonament indiscriminat dels líders de l’independentisme.

Però la gent que expressa aquesta por fa moltes més preguntes. Per què està passant aquest disbarat de Sixena? Per què amenacen l’escola catalana de revertir els progressos que s’han fet gràcies a la immersió? O per què ens han negat sistemàticament que, efectivament, el dèficit fiscal és de més de 16.000 milions d’euros cada any, tot i que ara, per primer cop, ells mateixos ho reconeixen? I per què han tancat totes les delegacions a l’exterior, que feien bona feina, quan Catalunya és líder en exportacions? O com és possible que els Mossos, precisament la policia que va resoldre un conflicte terrorista de gran magnitud amb una celeritat envejable, no puguin comprar munició tot i estar encara en alerta 4 en relació amb un possible atemptat terrorista? O com pot ser que s’estiguin expedientant mossos per l’1-O quan la seva actuació aquell dia va evitar que hi hagués més violència, a diferència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que van causar mil ferits i ara se’ls vol condecorar? O per què l’han agafat amb la Mònica Terribas i per què aquestes amenaces directes als nostres mitjans públics de comunicació quan és evident que la seva feina és d’una professionalitat digna d’elogi? O com és possible que el relat que estan construint els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, s’allunyi tant de la realitat que vivim a Catalunya? Quina intenció hi ha al darrere de tot plegat? Doncs crear aquest estat d’ànim de derrota col·lectiva que va començar amb l’acarnissament de la policia l’1-O, l’empresonament i/o exili del govern legítim de Catalunya i tots aquells aspectes i detalls que contribueixin a generar aquesta sensació de derrota.

Però, i els meus interrogadors ho compartien, no estem derrotats. En cap cas. I som conscients que, ara mateix, l’horitzó del 21-D és la millor resposta contra la por. Contra la por, sense por!